Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa
L’Atri dels Gentils, celebrat recentment a Barcelona, ha obtingut èxit i ressò. La seva funció ha estat llançar ponts de diàleg i intercanvi entre creients i agnòstics, enfortir espais comuns, facilitar una aproximació respectuosa sense prejudicis, posar-se en la mateixa cordada en busca de la veritat. Segons com es miri, pot semblar un foc d’artifici. Vistós, però sense continuïtat. Un acte atractiu, però fugaç.
Crec que ha valgut la pena per tres raons. Primera, la necessitat imperiosa de trobar un espai comú, l’atri, per dialogar amb respecte i obertura mútua sobre les creences i les postures enfront de les mateixes. Segona, convertir aquest objectiu en paradigma social de tolerància sense renúncies a la identitat i amb un horitzó sempre imprevist. Tercera, traçar pautes per repetir l’experiència quotidiana en àmbits més reduïts i allunyats dels focus mediàtics.
Per tots aquests motius, perquè l’Atri dels Gentils no quedi reduït a les hemeroteques, vull ressaltar que la proposta continua en el que anomeno l’Atri dels Gentils en re menor. Què vull dir amb aquesta expressió? Per exemple, les institucions educatives, hospitalàries i assistencials, vinculades a l’Església, realitzen des de fa molt temps l’esperit de l’Atri. Els centres catòlics acullen a les seves aules alumnes, família i professors de tota procedència, amb les seves creences no sempre d’acord amb el caràcter propi del centre. D’una manera o altra, el diàleg i el respecte imperen en les relacions quan s’aborden temes que es refereixen a creences religioses. Les mateixes realitats s’adverteixen en els ambients hospitalaris, potser aguditzats perquè davant la perspectiva de la mort les qüestions últimes adquireixen més rellevància. Càritas, com a expressió eclesial d’obres de promoció i assistència, atén els destinataris en funció de les seves necessitats i no en funció de les seves creences, com passa en la immensa majoria de les institucions d’Església. Tots aquests àmbits i molts altres, allunyats dels focus mediàtics, representen els nous atris en re menor.

Moltes persones, que actuen al capdavant d’aquestes institucions o que les impulsen amb dedicació i professionalitat, estan mogudes per la fe i pel compromís social basat en l’amor. La prioritat de l’atenció a la persona concreta pot relegar a un segon pla el diàleg sobre les qüestions religioses. No s’ha d’instrumentalitzar la relació per convertir-la en un mitjà per anunciar la fe, però tampoc s’ha de silenciar la fe per injectar asèpsia en l’intercanvi. Es tracta d’una línia fronterera, que convé cuidar per no quedar-se curt ni passar-se de la ratlla. És difícil de portar a terme, però és important. Exigeix, com a mínim, dues condicions: «Saber donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança», com s’afirma a 1 Pe 3,15 (és a dir, elaborar un discurs sobre la racionalitat de la fe) i donar testimoni de Jesucrist («sereu testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra» (Hch 1,8). La temptació del cristianisme actual, especialment a Europa, consisteix a tancar-se a la sagristia, convertir-se en una inquietud domèstica, reduir-se a un tema personal. Els vents contraris bufen amb força i no n’hi ha prou d’arrecerar-se de les tempestes. La prudència no ha de limitar el coratge. Diàleg i testimoni no són dos ingredients de museu, sinó dues actituds bàsiques per viure a fons la fe i l’amor cristians. El testimoni pot tenir moments de silenci, però mai de covardia. N’hi ha prou de dir tot el que «has vist i sentit».

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.