Vés al contingut
Per Lluís Serra Llansana .
A Gerasa

Un tema de fons de la situació actual és la lluita per la sobirania. Sempre ho ha estat, però ara adquireix uns rivets determinats. Cada escenari té les seves pròpies lluites. Assistim a la confrontació entre política i economia. La política s’ha afeblit enfront d’una economia que imposa les regles de mercat. Els partits polítics, els seus líders i els seus programes estan a la baixa. Ells mateixos s’han guanyat a pols aquesta valoració negativa, però el problema s’ha aguditzat per corrents socials que no han dubtat a dinamitar-ne el prestigi. El risc és evident: crear un buit que ningú no sap qui l’omplirà; posar en perill els èxits de la democràcia, amb l’aparició de cabdillatges, extremistes i salvadors de la pàtria; debilitar la força política davant la contundència de l’economia; fragmentar la societat i polaritzar-la encara més. Política i economia tenen relacions profundes, però les decisions corresponen en teoria al món polític. A la pràctica, «pagant sant Pere canta», que mana i ordena. Mentre l’economia es mou sense grans fronteres i construeix un mercat global, la política està empresonada en l’àmbit estatal, que es resisteix a obrir-se de veritat a l’àmbit europeu i mundial.


El president del govern espanyol està atrapat entre sobiranies externes (UE, FMI; BCE, Alemanya...) i internes (autonomies i, en menor grau, corporacions municipals). Si se sotmet a les pressions externes, propiciarà que la societat espanyola el consideri un titella i es promogui un govern de tecnòcrates, com passa a Itàlia. Per això, quan Espanya va ser rescatada hi va haver tanta confusió i, fins i tot, rebuig a dir les coses pel seu nom. Les mesures demanades per l’FMI i altres organismes s’alenteixen per demostrar qui mana, però tard o d’hora, s’acabaran aplicant. Per no trobar-se entre dos focs, la temptació rau a suprimir la sobirania inferior, les autonomies, i es produeix així una regressió constitucional. Com que no hi va haver valentia als inicis, quan van consagrar la fórmula del cafè per a tothom i quan van crear noves estructures autonòmiques sense redimensionar les estatals ja sense competències ni continguts, les duplicitats han estat evidents. No hi va haver canvi de model, sinó superposició de models. El clamor popular a Catalunya per obtenir un pacte fiscal és generalitzat. Els partits dependents dels seus centres de decisió, situats a Madrid, també estan entre dos focs. A Navarra, al País Basc i, fins i tot, a Andalusia no tenen dubtes, però aquí sempre supediten l’interès de Catalunya a les consignes i els interessos dels seus partits.

Política i economia, d’una banda, i ètica, de l’altra, també mantenen una pugna sense quarter. L’abandonament dels valors ètics ha fet prevaldre l’interès dels grups polítics per sobre del bé comú; l’avarícia dels organismes financers per sobre de la justícia i de la solidaritat; la cobdícia d’uns quants per sobre del benestar col·lectiu. El desgast de l’ètica juntament amb la total impunitat d’especuladors sense consciència i de governs incompetents ens ha conduït a la situació actual, a la creació de la qual no és aliena cada persona que, sovint, no ha respectat tampoc l’ètica en l’àmbit de la seva actuació. La jerarquia comença en l’ètica, segueix en la política i acaba en l’economia, que per definició se centra en els recursos escassos. Per haver-la trencat, paguem un preu molt alt, que també recaurà, sens dubte, sobre l’esquena de les generacions futures.
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.