Som l’Església del Concili Vaticà II

Crec que es pot dir que som l’Església de Vaticà II. En la vida de l’Església catòlica va tenir una importància extraordinària la convocatòria del Concili Vaticà II, inaugurat l’11 d’octubre de 1962 i acabat el 8 de desembre de 1965.

No s’havia celebrat cap Concili des del Vaticà I, feia gairebé un segle (1869-70), i havent quedat enfortida l’autoritat papal en aquest concili, hi havia una opinió bastant comuna que ja no calien en endavant els concilis.

Per això va ser un gest extraordinari i sorprenent que Joan XXIII convoqués un nou Concili ecumènic de l’Església on el col·legi episcopal exerceix el govern de l’Església universal. I la seva importància també era extraordinària per la finalitat que Joan XXIII li volia donar: fer un repàs general de la vida i activitat de l’Església amb un esperit de retorn a les fons de l’Evangeli i d’actualització de les relacions amb el món actual descobrint els “signes” del nostre temps.

I va tenir molt de pes el temps del Concili com a experiència cristiana, personal i eclesial comunitària, dels bisbes reunits a Roma, però també de tot el poble cristià des de les esglésies diocesanes, des de les parròquies, congregacions religioses, moviments i comunitats.

Per a un país com el nostre, sense democràcia, amb un confessionalisme catòlic tronat i amb aires de canvi vers un cristianisme evangelitzador i compromès en la conquesta de les llibertats cíviques a Espanya i dels drets de Catalunya l’expectació i la vibració davant de les incidències i preses de posició del Concili va ser molt gran.

Participants del Concili

Van participar-hi uns 2.768 bisbes i 10 superiors generals d’ordes religiosos, arribats de tot el món. Les quatre sessions van durar més de dos mesos cada una. La mitjana d’assistència a les sessions conciliars va ser d’uns 2.300.

Un element molt valuós i una novetat va ser la presència d’observadors delegats per les altres Esglésies no catòliques i invitats pel Secretariat per a la Unitat dels Cristians. De 49 a la primera sessió van passar a 101 a la segona. La seva presència obligava a mirar la fe cristiana d’una manera més ecumènica i més anant a les fonts. Ells també tenien relació amb la premsa per oferir les seves impressions.

La presència d’experts i teòlegs va ser molt important com a consellers i ajudants dels bisbes participants i com a conferenciants i amb connexions amb els periodistes. Algunes persones van arribar a dir que era un concili d’experts i entre ells n’hi havia alguns que havien sofert sospites i sancions del Sant Ofici, i que ara es revelaren com a grans ajudants del Concili. De 201 a la primera sessió van passar a 312 a la segona...

Grans periodistes van cobrir el desenvolupament del Concili i la premsa escrita i la ràdio es van fer ben presents com un nou poder, el poder de la comunicació a través dels seus informadors religiosos. L’oficina de premsa del Concili va haver de treballar molt. La representació del laïcat, anomenats auditors i auditores, va començar molt baixa, a la primera sessió només el filòsof francès Jean Guitton, i al final del Concili van ser 29 homes i 23 dones.

El treball generós i responsable dels dos papes

Joan XIII, en paraules del seu successor, va ser l’autor del Concili, el va inaugurar i en va viure la primera sessió. Va morir abans de la segona sessió, el 3 de juny de 1963.

Pau VI va continuar respectant la mateixa intencionalitat de Joan XXIII. Tots dos van tenir gestos i iniciatives de renovació en el seu protocol papal vers la senzillesa i la fraternitat, i van escriure valuosos documents en el mateix sentit conciliar, com la Pacem in Terris sobre la pau al món, de Joan XXIII, i l’Ecclesiam Suam sobre el diàleg, de Pau VI. Van vetllar per la llibertat d’expressió i el respecte a les diverses posicions i per unir les voluntats en un sentit renovador.

Per què Joan XXIII va convocar el Concili?

Elegit papa l’any 1958, als 77 anys, Joan XXIII somiava una Església més ella mateixa, arrelada a les fonts evangèliques i amb una renovada visió del seu paper enmig de la Humanitat. Això ho resumia en la paraula italiana aggiornamento. Aquesta convicció la vivia com a fruit madur de la seva experiència cristiana i eclesial. Escrivia al seu diari: “Avui més que mai estem cridats a servir a l’ésser humà com a tal, no sols als catòlics. A defensar sobretot i a tot arreu els drets de la persona humana. L’evangeli no ha canviat, som nosaltres els qui comencem a entendre’l millor. Qui ha tingut la sort d’una vida llarga s’ha trobat amb noves tasques socials i qui com jo ha passat vint anys a Orient (Bulgària 1925-34; Turquia i Grècia 1934-44) i vuit a França (1944-53) i s’ha trobat a la cruïlla de diverses cultures i tradicions, sap que ha arribat el moment de discernir els signes dels temps i d’aprofitar l’oportunitat de mirar endavant”. (Hi ha un DVD amb una pel·lícula sobre la vida de Joan XXIII, que ajuda a comprendre la seva trajectòria vital).

Quan va anunciar la seva intenció de convocar un Concili, va dir que obeïa a una veu interior del cor, com una inspiració sobrenatural, “he pensat que els temps són madurs per donar a l’Església i a la tota la família humana un nou concili ecumènic”. Va fer un sensacional discurs inaugural del Concili on diu que “en l’exercici quotidià del nostre ministeri pastoral arriben de vegades a les nostres oïdes i les fereixen, certes insinuacions d’ànimes que, encara que amb zel ardent, estan mancades del sentit de la discreció i de la mesura. Tals són els qui en els temps moderns no hi veuen res més que prevaricació i ruïna. Diuen i repeteixen que la nostra hora en comparació de les passades, és pitjor, i així es comporten com qui no té res a aprendre de la història, que continua essent mestra de la vida, i com si en els temps dels precedents concilis ecumènics tot s’hagués produït de manera pròspera i recta pel que fa a la doctrina i a la moral cristiana, així com en relació a la justa llibertat de l’Església. Però ens sembla necessari dir que dissentim d’aquests profetes de calamitats que sempre estan anunciant esdeveniments infaustos, com si fos imminent la fi dels temps... Una cosa és el dipòsit mateix de la fe, és a dir, les veritats contingudes en la nostra venerable doctrina i una altra cosa és la forma com aquestes veritats són enunciades. Caldrà donar molta importància a aquesta forma de treballar pacientment, si cal, en la seva elaboració i per això hem de recórrer a una forma d’exposició que correspongui millor a un ensenyament de caràcter principalment pastoral... Ara l’Església prefereix usar la medicina de la misericòrdia que la de la severitat. Ella està decidida de sortir a l’encontre de les necessitats d’avui manifestant la validesa de la seva doctrina més que renovant condemnes... Per mitjà d’aquest Concili l’Església catòlica vol mostrar-se com mare amable de tothom, benigna, plena de misericòrdia i de bondat, també amb els fills separats”.

El Concili acull adquisicions intel·lectuals i pastorals emergents en l’Església

Molts canvis a la teologia, als estudis bíblics, a l’espiritualitat, a les maneres de pensar i de proposar camins pastorals no són pròpiament del Concili, es remunten molt més enllà, han estat preparats per tot un llarg procés d’anys i algunes qüestions i divergències ja existien però es dissimulaven. En molts casos el Concili dóna carta de naturalesa i avala unes actituds i opinions de teòlegs, de pastors, de biblistes que eren acollides per alguns i combatudes per altres.

Els treballs del Concili

La renovació conciliar va quedar plasmada en 16 documents estudiats, discutits, esmenats i votats en les quatre sessions conciliars. La reforma litúrgica va ser el primer fruit ben encarrilat perquè hi havia tota una prèvia tasca d’estudi i aprofundiment de la Litúrgia i una petició insistentment expressada en la base de l’Església. La participació més activa i conscient, l’altar de cara al poble, més riquesa bíblica i actualització de les celebracions sacramentals i de les seves pregàries, introducció de les llengües actuals a la Litúrgia i un llarg etcètera... La diferència de la litúrgia actual respecte a la d’abans de Concili és molt notable.

Va seguir la recerca en el Concili de com respondre a la pregunta: Església, què dius de tu mateixa? Un gran esforç va arribar a un gran resultat, el document anomenat Constitució sobre l’Església, que amb bona fonamentació bíblica presenta l’Església com a poble de Déu format per totes les persones batejades, l’autoritat del Papa i els bisbes i els altres ministeris com un servei a l’Evangeli defugint tot autoritarisme, exposa la doctrina de la col·legialitat episcopal, restaura el diaconat permanent, remarca la responsabilitat del laïcat. L’anomenada “Constitució dogmàtica sobre la Revelació divina” és un dels documents més preciosos del Concili i que aporta una renovació de la teologia i de la vida cristiana en situar la primacia de la Paraula de Déu en l’Església. Amb la “Declaració sobre la llibertat religiosa” es reconeix que han existit comportaments no massa conformes a l’esperit evangèlic o fins i tot contraris al llarg de la història i que cal eliminar. Es proclama la llibertat religiosa com un dret de les persones i els grups humans. En el document sobre l’ecumenisme es diu que la restauració de la unitat entre tots els cristians és un dels fins principals que s’ha proposat el Concili. Parla de les esglésies i comunitats desunides per emprendre conjuntament una tasca de conversió de cor, d’oració per la unitat, de coneixement mutu, de formació ecumènica, de cooperació en el camp social i que en tot es tingui en compte que hi ha un ordre, una jerarquia de les veritats de la doctrina catòlica, que és diversa la seva connexió amb el fonament de la fe cristiana. Amb el mateix esperit obert del Concili en un altre document s’exposa l’actitud de l’Església envers les religions no cristianes, amb una especial referència, parlant del judaisme, a evitar l’antisemitisme. El document sobre l’activitat missionera ofereix valuoses reflexions sobre els processos d’evangelització i com cal descobrir amb joia i respecte les llavors del Verb que hi amagades en les tradicions nacionals i religioses. S’afirma que l’Església no queda realment fundada, no viu plenament i no és signe de Crist en la societat si no hi un laïcat autèntic que treballi amb la jerarquia.

El document més llarg és el que s’anomena Constitució pastoral sobre l’Església en el món d’avui en el qual es procura interpretar els diferents aspectes de la realitat humana amb els reptes que rep l’Església per a contribuir a la pau de la família humana, a la dignitat de cada persona, a un bon discerniment dels canvis amb les seves oportunitats i les seves amenaces. Així es tracta sobre la dignitat de la persona humana, l’ateisme, la comunitat humana: bé comú, solidaritat, participació. Hi ha un capítol sobre el paper de l’Església en el món d’avui on també es parla de l’ajut que rep l’Església del món contemporani. En l’ultima part es comenten aspectes més concrets, com la família, la cultura, l’economia, el treball i les seves condicions, la comunitat política, la guerra i la pau.

L’espai d’aquest article no permet més explicacions, el meu desig seria haver ajudat a valorar el Concili com un esdeveniment excepcional, molt positiu i prometedor i que les generacions joves i no tant joves, que no van viure el Concili, puguin sentir-se d’una manera esperançadora i gratificant situades en l’Església del Concili Vaticà II.

Josep Hortet