Cinquanta anys

El proper 11 d’octubre farà cinquanta anys de la inauguració, a Roma, del Concili Vaticà II. Els lectors de L’Agulla que tinguin una certa edat sens dubte que recorden, amb més o menys precisió, el trasbals d’entusiasme i d’esperança que aquell esdeveniment va significar. I els que l’edat no els permeti recordar aquells dies, segur també que n’han sentit a parlar com d’un gran pas en la vida de l’Església i una gran crida de futur.

Ara estem en una època en què poc podem parlar d’entusiasme, i en què cal fer esforços per tenir present l’esperança. Però precisament per això resulta especialment important mirar cap a aquella altra època en què l’Església va ser capaç de posar sobre la taula, amb tota la decisió, les ganes de repensar el que significava ser fidel a l’Evangeli en un món que tant havia canviat. I que, guiada per una immensa bona voluntat i una gran confiança en les crides de l’Esperit, va saber trencar amb tantes i tantes maneres de fer profundament arrelades i obrir camins que pocs anys abans haurien semblat impossibles. Per això, doncs, des de L’Agulla hem volgut prestar una especial atenció al que el Concili va significar. Ho vam fer en el número passat amb un article de Francesc Clua, i ho fem en aquest amb un article de Josep Hortet, més llarg del que són els articles habituals de la nostra publicació, per ajudar a conèixer més aquell esdeveniment.

En aquest temps nostre, ens caldria, sens dubte, un nou Concili com aquell, que tornés a repensar les coses i tornés a donar una empenta de futur, en aquest món que canvia tan de pressa. Tanmateix, no sembla gens que els vents vagin en aquesta direcció, sinó més aviat tot al contrari. Però recordar el Concili Vaticà II i les seves propostes i intuïcions serà una bona manera de dir que aquesta és la línia i el camí que volem, perquè estem convençuts que és per aquí per on bufa l’Esperit.