Les generacions de Catalunya (2)

Continuem amb el tema de les diferents generacions, després de l’entrada introductòria anterior. Ho fem, tal i com vàrem anticipar, amb la generació de persones que tenen ara aproximadament entre 52-54 anys i 67-69 (durada generacional de 15 anys). Si hagués de fer un tractat més sistemàtic segurament començaria per altres generacions, però exposo primer les que puc identificar com a més properes.

Internacionalment a aquesta generació (especialment en els països anglosaxons) se la coneix com la generació del “baby boom”, fent referència a l’explosió demogràfica posterior a la II Guerra Mundial (A Espanya el “baby boom” demogràfic va arribar més tard). Aquesta generació a la que ens referim va viure amb gran intensitat la seva joventut, que ja sabem com influeix decisivament en les experiències generacionals. Alguns dels seus representats varen pertànyer a la generació que es va denominar també com a “hippie”, que es va expressar en una forma de vestir, de portar els cabells llargs, de participar en protestes, etc. Aquell moviment juvenil va donar-se a tot el món: Berkeley 65 per la llibertat d’expressió, Paris-maig 68, etc. Per a Toulmin aquesta generació representa la recuperació de la modernitat de l’humanisme en unes societats “modernes”, però tecnòcrates i molt autoritàries, que aquesta generació va començar a qüestionar i a desmuntar. Efectivament, després del col.lapse amb la segona Guerra Mundial, aquesta generació “babyboomer” es va posicionar contra l’”statu quo” imperant, volent construir una societat diferent, sobre unes bases que ja s’havien vingut preparant des de principis del segle XX, però que les dues grans guerres havien posposat. A vegades aquesta experiència renovadora alguns la van intentar portar a la pràctica: vida en comunitat alternativa i al marge del sistema social, búsqueda de nous referents (religions orientals, naturisme, experiències noves a partir del consum de substàncies, etc.) A Espanya -i a Catalunya amb més intensitat- la lluita democràtica contra la dictadura, encara va carregar de més raó aquesta generació, que va tenir més motius per la seva lluita. I no només va tenir motius sinó que a més a més va tenir èxit, quan es va poder iniciar un nou règim polític democràtic, coincidint amb l’impuls de la intensitat juvenil d’aquesta generació.

Recordem que estem interpretant com les experiències juvenils acaben marcant les visions del mon i la realitat d’una generació. Així doncs aquesta generació tendeix a creure que hi ha una alternativa de societat diferent i que lluitant col·lectivament es poden canviar les coses. El Dr. Miquel Tresserras, explicava en la lliçó inaugural d’aquest curs a la URL, com en el maig del 68 francès hi havia assemblees i també líders acceptats (a diferència del moviment dels indignats d’ara que no semblen acceptar la representació política). Aquesta generació sí que creia en la representació pública i en la dimensió col·lectiva, amb una híper-consciència de la importància del factor polític, encara que sigui per crear una comunitat apart. Hi va haver doncs una dimensió moral important, que per algunes coses segur que és útil però per altres no tant, perquè per exemple aquests esquemes a alguns els van portar cap a un cert maniqueisme de blanc o negre, tot o res, o a postures existencials difícils de portar a terme per poc realistes, encara que eren moralment conseqüents (hem conegut alguns casos dramàtics d’això). En general aquesta postura es segueix manifestant en molts representants d’aquesta generació, en la següent forma: Quan hi ha una discrepància entre l’ideal i la realitat, tendeixen a creure que el que s’ha de canviar és la realitat per acostar-la a l’ideal. Aquesta característica, que en principi pot semblar un tret desitjable, pot ser també limitadora, especialment quan l’ideal és una ideologia “alternativa” com les que estaven de moda en aquells anys. Per posar un exemple d’això, perquè ho entenguin els lectors joves: Pels líders de la universitat de llavors, els partits d’esquerres que hi ha ara haguessin estat considerats com a partits burgesos, adaptats al sistema, col·laboracionistes, etc. L’únic que valia i que era “representable” era una alternativa total i en el seu estat més pur.

Hi hagué dues sensibilitats principals dintre aquell idealisme: una més radical, que podríem expressar amb el lema “sexe, drogues i rock and roll” (Recordem com aquesta generació va viure grans canvis en les experiències relacionals i emocionals). Amb l’efecte incontrolat -i desconegut llavors- de les addiccions al final aquesta radicalitat va acabar essent molt passiva. L’altra sensibilitat podríem dir-ne, més “xiruquera” o “kumbaià” que aquí a Catalunya es va expressar amb la “Nova Cançó”, per exemple. Musicalment això seria la distància que va del “Canet Rock” a les “Sis hores de Cançó”, o internacionalment dels Rolling Stones fins als més adaptats i més “bons nois” Beatles. En qualsevol cas sempre calia transmetre algun missatge moralitzador a la societat: que hi ha una alternativa de societat diferent, millor que la present i per la que s’ha de lluitar, amb un esforç col·lectiu i contra l’individualisme. Seria llarg desgranar els molts influxos intel·lectuals d’aquesta generació. Destaquem la combinació de Marx (en allò social-material) i Freud (en allò relacional-emocional-instintiu) com a paradigmàtica.

I com va evolucionar aquí aquesta generació? Amb la democràcia a Espanya molts representants d’aquesta generació varen arribar molt aviat a llocs de gran responsabilitat. Estaven allà i la societat democràtica que començava era també jove i necessitava impuls que no podia venir del règim anterior (tot i que amb el temps hem pogut veure la reconversió del règim anterior amb una perspectiva més àmplia). Tornant al que ens ocupa hem de dir que potser no va ser una generació sempre prou ben formada (alguns no havien tingut oportunitat de formar-se i recordem també les vagues a les universitats, els aprovats generals,... ). Tanmateix eren en el lloc oportú en el moment oportú i, per l’edat actual dels seus membres, és la generació que està encara en la major part del llocs de responsabilitat i lideratge de la societat ara mateix. I alguns han tingut grans responsabilitats des de fa molts anys i des de que eren molt joves. Per exemple: El gruix del professorat de les universitats públiques és d’aquesta generació (recordem el cas dels PNN –professors no numeraris- que van passar a numeraris de forma massiva), bona part dels dirigents polítics fins fa ben poc eren d’aquesta generació, molts dels responsables i directius d’organitzacions i empreses, etc... De totes maneres molt pocs membres d’aquesta generació varen mantenir les experiències juvenils generacionals fins a les últimes conseqüències, i la majoria es varen anar adaptant pragmàticament (hi ha exemples de molt contrast). El que si va quedar com a tret psicològic generacional és aquella relació ideal-realitat que comentàvem.

Respecte la Religió: Molts van rebre educació bàsica religiosa a l’escola (quan el règim de Franco estava en la seva plenitud). Tanmateix el contrast entre l’educació religiosa rebuda (amb tics autoritaris dels que alguns encara es queixen) i l’experiència alliberadora antiautoritària posterior va ser tant fort que alguns varen acabar identificant: religió-règim-autoritarisme. Això va portar a alguns a distanciar-se del cristianisme i a pensar que la religió formava part del mon anterior que volien canviar. Simultàniament alguns assumien tanmateix sense més problema visions dogmàtiques (no vull dir tothom) que finalment s’han demostrat efímeres. Molts també, amb al estil generacional propi, van implicar-se tanmateix en moviments d’Acció Catòlica (en els mons intel·lectual, obrer, educatiu, etc.) amb l’impuls del Concili Vaticà II.

En definitiva la generació dels internacionalment anomenats “babyboomers” va ser una generació que va buscar alternatives en les formes d’organitzar la societat, decididament contra tota forma d’ autoritarisme, de forma assembleària, i fins i tot si cal apel·lant a vegades a una altra autoritat, o bé creant una alternativa de societat-comunitat al marge del sistema. En allò personal van ser una generació que creia alliberar-se de molts tabús i que buscava una més gran autenticitat respecte els costums convencionals i tradicionals, percebuts i criticats com a buits i falsos. Podria estendre’m i parlar d’altres àmbits (conflictes amb la generació dels pares, emancipació econòmica, etc...). Ja vaig anticipar que tractaria de donar unes pinzellades, com un esbós de cada generació, sense pretendre tancar el tema ni voler donar cap lliçó sistemàtica, sinó tractant d’entendre com i perquè es manifesten les diferències generacionals. Deixo doncs aquí aquest primer esbós generacional i seguiré en l’entrada propera de bloc amb una altra generació.