Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ha sortit el segon número del suplement de ‘Vida Nueva Catalunya’, que està dedicat en bona part a la formació dels cristians,  com a  “una necessitat que s’ha de cobrir, sobretot en els temps actuals,  per tal que puguin donar compte d’una fe raonada, sòlida i profunda”. Vaig tenir la oportunitat de dialogar sobre aquest tema en una entrevista en aquest suplement amb el jesuïta Llorenç Puig, director del centre Cristianisme i Justícia i amb  la religiosa de la Companyia de Maria, Maria Claustre Solé, professora a la Facultat de Teologia de Catalunya i a l'ISCREB. Aprofito l’avinentesa per desitjar sort i també un bon futur a aquesta iniciativa comunicativa. Voldria també animar als lectors a que llegeixin l’entrevista completa amb les tres visions complementàries. Aquell diàleg em va suggerir algunes reflexions respecte la universitat d’inspiració cristiana. Davant el model predominant d’universitat pública a Espanya hi ha l’alternativa universitària, de servei públic des de la iniciativa social, que representa la universitat d’inspiració cristiana. Quines característiques qualitatives diferencials té aquesta proposta universitària?

Abans d’explicar-ne alguns dels seus trets hem de dir que, per tenir qualitat, el primer que segur que ha de ser una universitat d’inspiració cristiana és ser una bona universitat. Això vol dir que la seva qualitat ha de poder ser mesurada i comparada amb els paràmetres internacionals de qualitat en educació superior amb qualsevol altra institució de qualitat. Seria llarg aquí ara estendre’m en les dimensions d’aquesta qualitat més genèrica. Posem-ne una com a exemple: la qualitat de la recerca. Una universitat que no contribuís a l’esforç de la recerca, que els seus professors no fossin reconeguts per la seva qualitat acadèmica, no seria mai considerada una bona universitat, i no passaria de ser una “acadèmia” però amb el sentit pejoratiu del terme, com li agradava dir a l’anterior rector de la Universitat Ramon Llull Dr. Miquel Gassiot. Per altra banda la rectora de la universitat Ramon Llull, Dra. Ester Giménez-Salinas, en un acte recent a ESADE, organitzat per la Càtedra de Lideratges i tot debatent el tema de la governabilitat en l’àmbit universitari i les diferències sector públic-sector privat, va exposar, entre altres coses interessants, com una bona universitat ha de complir a més una altra condició: “no pot ser una institució amb ànim de lucre”. També al mateix temps demanava que no es podia discriminar, des de l’estat, una bona universitat pel fet de ser privada en el finançament públic de la recerca, que és un esforç col·lectiu de tota la comunitat científica i acadèmica, cadascú en els seus diferents àmbits de coneixement.

Anem ara a la pregunta inicial: Quins trets específics de qualitat ofereix una universitat d’inspiració cristiana, a més de la qualitat més genèrica citada? No pretenem respondre des de els documents del Magisteri, la teoria o els idearis, sinó des del que es concreta finalment en pràctiques institucionals. Vegem-ne algunes de les dimensions, presents amb major o menor mesura, també depenent dels estudis que es tracti:

Una primera dimensió és que ha de formar bons professionals. I això en una societat dinàmica i cada vegada més exigent és un repte permanent. Els professionals universitaris no poden ser avui uns mers tècnics o aplicadors de coneixements sinó que, en la societat del coneixement en la que estem, han de ser també creadors de coneixement. Una dimensió molt important de la recerca universitària és, per tant, que permeti formar bons investigadors dintre els seus àmbits professionals. Així doncs els estudiants en el seu procés de formació han de passar a tenir un rol actiu, enlloc de un rol passiu amb el coneixement. Per això la universitat ha d’estar permanentment oberta a la racionalitat i a l’argumentació i fomentar processos creatius i de canvi. El que valia ahir potser no serveixi per demà. Es l’actitud d’estar confiadament en el present amb una mirada atenta vers el futur, quelcom que és natural al fer d’una institució d’inspiració cristiana.

Una altra dimensió és la formació integral. Aquesta pot estar reforçada per la presència o l’estudi de les Humanitats, l’Antropologia, les diferents Ciències Religioses,... No n’hi ha prou amb estudiar les matèries de la pròpia especialitat, cal tenir una part del currículum per cobrir la necessitat de formació de totes les dimensions de la persona i també la dimensió religiosa i espiritual. Una matèria important a remarcar aquí, per qualsevol professió, és la Ètica professional. En ella hi ha el model de professional-persona que es vol formar. L’Ètica no és exclusiva de la Universitat d’inspiració cristiana, tanmateix l’Evangeli li dona l’accent especial que permet anar més enllà d’aquestes “ètiques de mínims”, que estan de moda, però que quan hi ha conflictes, no sempre son suficients.  Això donaria per més...

Un aspecte que també seria llarg, i sobre el que ja havíem escrit,  és la importància competències genèriques o transversals. Per exemple: la responsabilitat, la capacitat pel treball en equip, la creativitat, la capacitat de comunicació, de lideratge i emprenedoria... No són exclusives de la universitat i és més fàcil de dir que treballar-les  realment, perquè per això cal que hi hagi espais i temps en els plans d’estudis. Es una dimensió important, perquè el model de persona i professional ha de traduir-se les pràctiques educatives de les institucions. No podem dir per exemple  “és important la responsabilitat” i que no hi hagi espais o formes d’interacció per fomentar-la, o fins i tot que la pràctica contradigués les expectatives...  Moltes d’aquestes coses són possibles, en la universitat d’inspiració cristiana, precisament perquè hi ha espais d’interacció, com per exemple els Seminaris, que faciliten el diàleg i que permeten a més compartir perspectives sobre els temes i problemes entre professors-tutors i estudiants. Treballar en aquests entorns sobre temes d’actualitat, per exemple, permet anar compartint criteris sobre temes delicats que preocupen als joves, cosa que contribueix a fer  aquest pont entre el coneixement teòric i la vida.  No sempre els valors que surten i es comparteixen són els del món en el que viuen els joves. Aquests espais doncs permeten també obrir perspectives a la visió cristiana raonada. No seria possible tot això sense els professors que, dintre el valor universitari de la  llibertat de càtedra, molts tenen també el  valor del testimoniatge. Queda pendent per una altra entrada tractar el tema tan important del professorat.

Alguns dels altres elements són: la Pastoral Universitària, que hi és també en les universitats públiques. O l’acció cultural a través de  cursos, conferències, universitats d’estiu, etc. que tenen finalment un impacte social i cultural. Aquí la universitat d’inspiració cristiana tendeix ponts entre sectors professionals diferents de la societat, agents diferents (públics i privats) i institucions cristianes.  Una anècdota: En una reunió amb rectors europeus de la EUA (European University Association) que tractava el tema de l’impacte cultural de la universitat, un representant d’una universitat pública catalana, del que no diré el nom,  va dir: “De fet hem de reconèixer que la universitat (es referia a la pública) no té cap mena impacte  cultural”. Tots els rectors europeus presents a la sala van protestar visiblement, discrepant enèrgicament en les diverses successives intervencions davant el que acabaven d’escoltar..... Una universitat pot ser universitat sense impacte cultural?! La universitat d’inspiració cristiana si que aspira a tenir impacte cultural.

En resum: La universitat d’inspiració cristiana és una alternativa que té unes propostes i formes de funcionament diferenciades.  Tracta de reunir tots els elements possibles per formar la persona de l’estudiant que, més enllà de sistemes i programes, esdevé el centre i el protagonista de la Universitat. És una realitat que acull estudiants cristians i també estudiants no cristians, un àmbit on proposar, compartir, dialogar, i permetre també presentar -al costat de les especialitats- la raonabilitat de la fe. ...I ser-ne  testimoni en contextos tan fortament secularitzats com son els contextos universitaris i intel·lectuals en el nostre país.