Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

S’ha celebrat a Barcelona l’Atri dels gentils, previst per als dies 17 i 18 de maig de 2012. Gosaria dir que ha estat un esdeveniment ben rebut per moltes persones, tant pels qui es professen cristians com pels qui afirmen de no ser-ne. Hi ha hagut una notable unanimitat a l’hora de valorar positivament una proposta feta per Benet XVI l’any 2009 i que ha estat desenvolupada i configurada pel Cardenal G. Ravasi, Prefecte del Pontifici Consell de la Cultura, a partir de l’edició parisenca de l’Atri (març de 2011). En l’edició barcelonina de l’Atri l’interès del Cardenal Lluís Martínez Sistach ha estat determinant: un Atri tan sols es duu a terme quan el bisbe del lloc així ho desitja i ho impulsa. Puc dir de primera mà que el Cardenal de Barcelona ha sostingut l’Atri en tot moment i que l’ha promogut amb un total convenciment. D’altra banda, també puc dir de primera mà que els ponents convidats a l’Atri han acceptat immediatament i han agraït que s’hagi comptat amb ells –fossin creients o no ho fossin. En aquest sentit recomano als lectors d’EL BON PASTOR la intervenció del director de teatre Lluís Pasqual en la sessió de l’Atri celebrada el 18 de maig a la tarda a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (la trobareu, amb les altres, a www.atridelsgentils.net). La intervenció del director del Teatre Lliure inclou un sentit agraïment «a l’Església» per part d’algú que, com a home de teatre, afirma interessar-se per «la veritat» de les idees i de la vida.    

El tema de l’edició barcelonina de l’Atri («Art, bellesa, transcendència») donava per a molt. I val a dir que, en general, els ponents van captar el nucli i el registre del tema, que es movia a mig camí entre l’experiència personal (profunda, la intervenció de R. Argullol) i els discursos provinents de la filosofia (tema ben tractat, el de Ll. Duch), la història de l’art (excel·lent, la intervenció d’A. Zuccari), la sociologia (bon discurs, el de S. Giner), la teologia (expressiva, la intervenció de F. Torralba) i la música (sincer, el text de J. Guinjoan). I me’n deixo molts més. Hi havia ganes de ser a l’Atri perquè se n’apreciaven l’estil i les formes, la finalitat i la idea germinal. Fent servir les paraules de Pau VI en el discurs final del Concili, es pot dir que la simpatia ho va omplir tot. Ningú no va situar-se extra chorum, el diàleg fou real i ple de vivor, els contrastos mai no van tenir el to de contraposicions.

L’acte de la Sagrada Família va plasmar de manera solemne el diàleg de les veus: de l’Escriptura, de la teologia, de la poesia i de la música. Una basílica plena de gom a gom, com Gaudí somiava, va ser testimoni de les paraules i de les músiques: Montserrat Caballé en un primer moment i, després, 615 cantaires de 24 corals van omplir l’espai sagrat de melodies i harmonies profundament espirituals que van culminar amb la interpretació de l’obra «Avui és el dia que ha fet el Senyor», estrena del compositor Bernat Vivancos. També aquí la figura del Cardenal Ravasi va acabar de donar a l’Atri un to d’alta realització cultural, sempre propera a l’experiència religiosa.

Faig aquesta darrera afirmació amb un cert èmfasi perquè podria semblar des de fora que l’Atri dels gentils hagués d’obviar el tema religiós «a canvi» que hi prenguessin part «gentils» veritables. Res d’això! La cultura i, en particular, l’art i la bellesa tenen una dimensió religiosa que es manifesta en la recerca del Déu desconegut i en l’opció ferma a favor d’un humanisme sòlid i compartit. Els terrenys comuns van obrint-se pas per si sols quan algú –parli des d’un humanisme cristià o bé des d’un humanisme laic– planteja honradament les grans qüestions que cap ésser humà no pot deixar de fer-se. I una d’aquestes grans qüestions és, precisament, la de Déu. Quan la novel·lista i acadèmica Carme Riera va afirmar: «Malauradament, no sóc creient», darrere aquestes paraules hi havia la nostàlgia del Déu desconegut, el sofriment de la persona que voldria creure però que no arriba a experimentar la gràcia de Déu. La pregunta sobre Déu és fonamental en un temps d’indiferentisme religiós però també de desigs religiosos, realitzats o no realitzats.

L’Església, com a mare que és, ha de recollir les veus de la humanitat sencera, també les veus que provenen dels qui la miren amb respecte però no s’adhereixen a l’Evangeli de Jesús. I l’Atri contribueix a fer visible una imatge molt atractiva: la d’una Església que pretén escoltar amb atenció i que no deixa de parlar i dialogar amb llibertat, sense coaccionar ningú i proposant de forma intel·ligent l’Evangeli com a ferment inspirador de la cultura i del pensament. Els fruits de l’Atri acostumen a ser més indirectes que directes. La sensibilitat actual davant la construcció d’un nou humanisme i davant les preguntes lligades a l’espiritualitat, truca a la porta de l’Església, i aquesta ha d’estar preparada per entendre els homes i dones d’avui i copsar-ne els anhels interiors. L’Atri és finor d’esperit i llibertat per part de tots. Però és també amistat i voluntat de trobar-se en allò que uneix.

L’Atri dels gentils és un fruit preclar del Concili Vaticà II, i emergeix d’una intuïció de Benet XVI, un Papa que coneix el Concili i el proposa constantment a l’Església. Cal situar-se a la frontera i donar la mà als qui s’apleguen davant la porta de la fe i de l’amor amb ganes de dialogar i conèixer. Aquests no poden ser deixats de banda. No es pot respondre amb la indiferència o l’autosuficiència a unes persones que pertanyen al món de la cultura i que no han rebut el do de la fe. Encara que el format propi de l’Atri dels gentils sigui el que promou el Pontifici Consell i que es va a dur a terme a Barcelona, l’esperit de l’Atri s’escampa i s’escamparà encara més. I trobarà terra adobada en un país que valora el diàleg i l’intercanvi, i que, cada vegada més, considera que els homes i dones d’Església són interlocutors en la construcció d’un món basat en la convivència, la cultura i la pau.       

Armand Puig i Tàrrech