Vés al contingut

abat.jpg

Vam pujar a veure l’abat Josep Maria Soler tot l’equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu –el bisbat de Montserrat- al complet. Teníem ganes de conversar amb una de les persones d’Església amb més autoritat moral de Catalunya i, sobretot, teníem ganes de fer-li arribar la nostra inquietud per les conseqüències de la crisi entre la gent del nostre entorn, i molt especialment, per la situació de les persones immigrades. El que segueix, doncs, més que una entrevista és una conversa. En cursiva parlem l’equip de pastoral obrera, en rodona, el pare abat.

Al nostre voltant veiem una gran necessitat d’esperança, de poder aixecar-nos, com el paralític, i caminar. Hi ha persones que estan realment molt afeixugades...

Jo crec que el desig que aquesta crisi sigui una ocasió de trobar una societat més justa i més solidària i una economia més ètica i més humana, per dir-ho en paraules de Benet XVI, hi és en molta gent. El problema és com arribar als que realment mouen el fons d’especulació que hi ha al darrere de tota la crisi, com fer-ho per trencar els canals que tenen per imposar-se. Perquè hi ha una guerra soterrada entre interessos molt poc transparents davant dels quals els governs són impotents. Hi ha unes persones que no han estat elegides democràticament per ningú, que marquen les grans línies de l’economia i per tant de la política. Tota la gent que pateix a causa de la crisi, i no cal dir de les retallades, en el fons és a causa d’aquesta gent sense rostre.

Ens preocupa aquesta sensació que la política no serveix per res, que ve acompanyada pel desencís respecte a l’actuació de molts polítics i per la sensació general de corrupció. En aquest context, els immigrants poden convertir-se fàcilment en cap de turc. De fet, a les darreres municipals, va quedar clar que carregar contra els immigrants donava bons rèdits polítics. Aquesta és la punt de l’iceberg, però continua havent-hi molta gent que, des d’un punt de vista més políticament correcte, veu la immigració com una cosa negativa. Ens preguntem què hi podem fer com a Església.

A Catalunya, hi ha hagut una immigració forta des del temps de l’Exposició Universal de Barcelona, de la qual s’ha integrat un tant per cent molt elevat. Una altra onada d’immigració va ser els anys 50-60-70, que fonamentalment era gent d’Espanya que es movia dins del territori. Aquesta potser no s’ha integrat tant com la primera, però Déu n’hi do, sobretot la segona generació. La immigració actual ve d’altres cultures, que d’entrada ens poden semblar allunyades, però amb algunes de les quals compartim història, llengua o fe. Com a cristians, sabem que tots som fills de Déu i que els immigrants tenen els mateixos drets i deures fonamentals que nosaltres i que és legítim que si en el seu país no troben un nivell de vida just, el busquin en una altra banda. Per tant, jo crec que aquí no se’ls pot marginar, ni deixar com a ciutadans de segona.

Això interpel·la els cristians, que ens havíem acostumat a viure amb la seguretat que dóna una certa uniformitat cultural. Però la seguretat no és de Jesús i la nostra fe ens interpel·la per aprendre a fer comunió amb gent d’altres cultures i d’altres creences. És una altra manera de viure Deu.

Això planteja una altra qüestió; la de quina manera podem mantenir la nostra identitat com a poble i com a cultura; com podem acollir-los, i fins on cal respectar la diferència. Nosaltres venim d’una tradició cristiana.

És que el paper del cristianisme queda qüestionat no només per la convivència amb altres religions, sinó també per la necessitat de resituar-se en una societat laica. Hi ha una laïcitat molt comprensible i positiva, i hi ha un laïcisme que mira totes les religions amb desconfiança i que vol reduir la religió a l’àmbit estrictament privat.

Aquesta incomprensió més aviat es dóna entre els que som aquí. Perquè els musulmans, per exemple, més aviat s’estranyen del poc religiosos que som. Un musulmà difícilment s’oposarà a què en una escola hi hagi un pessebre. Perquè Maria, Jesucrist, formen part de la seva tradició, que arriba fins a Mahoma. A l’Alcorà, Jesús és un profeta dels més eminents, Maria hi té un lloc destacat. El problema aquí el tenim amb el laïcisme, en tant que oposat a les manifestacions religioses externes, no amb la laïcitat que proposa la separació respectuosa però la col·laboració en tot allò que afecta el bé comú.

Al meu equip d’ACO l’altre dia comentàvem com als fills els costa rebre i viure allò que els seus pares havien viscut. A l’escola els nois i noies no parlen mai de qüestions transcendents. L’única persona que els interpel·la és una companya musulmana que es manifesta creient i practicant. És motiu de parlar de la fe a casa, a partir dels musulmans. En aquest sentit la immigració actua com a provocació.

Vist des de Montserrat, com a monjo, hi ha hagut alguna evolució en aquests anys en el contacte amb el món immigrant?

D’una banda, a les romeries i als grups que vénen ha anat augmentant el nombre de gent immigrada, fonamentalment llatinoamericana o de l’Europa de l’Est, que són de fe cristiana i que es van adherint a les comunitats cristianes, i que van aprenent el català. Alguns s’han fet seu Montserrat, com els filipins. Fins i tot tenim un noi de l’Escolania de pares filipins. Per altra banda, en el recinte del Santuari augmenta la presència de magribins que senzillament vénen a passejar els dies de festa, o els diumenges a la tarda, com un moment d’esplai, en un ambient familiar. És una forma de fer-se seu Montserrat. De fet, entre els treballadors del santuari, n’hi ha uns quants de musulmans, de llatinoamericans, de l’Europa de l’Est, i molt bé. Al costat d’aquestes experiències positives, detecto una mica més de prevenció, de prejudici en relació a alguns col·lectius,c om els romanesos o els magribins.

És important també mantenir una relació fraterna amb les altres esglésies cristianes. Estic pensant, per exemple, en la comunitat copta de Cervera. Els coptes són una Església originària d’Egipte, dels descendents de l’Egipte dels faraons. Parlen àrab però no ho són. A Cervera tenen una comunitat molt nombrosa, ortodoxa, encapçalada per un laic, perquè no hi ha capellans. La parròquia de santa Maria de Cervera els deixa una capella com a lloc de culte. Els vam conèixer per casualitat, en una sortida de la nostra comunitat. Va coincidir que nosaltres celebràvem el dijous de Pasqua i ells dijous sant. Els varem saludar, varem pregar amb ells i d’aquí n’ha sortit una relació que, entre d’altres coses, els fa sentir-se valorats. Perquè es troben amb un doble rebuig. La gent d’aquí els veu com a musulmans, i el col·lectiu musulmà els veu com a infidels perquè són cristians.

A la diòcesi de Lleida hi ha molts romanesos i també ucraïnesos. La majoria dels ucraïnesos són catòlics però de tradició bizantina. Són una Església força nombrosa de ritu oriental amb la qual tenim contacte. Pugen de tant en tant. També han vingut a fer recés amb nosaltres alguns capellans i bisbes ucraïnesos.

I amb els musulmans, hi teniu alguna mena de relació?

Hi ha dos tipus de contacte. El més freqüent és a través del DIM (Diàleg Interreligiós Monàstic) que és un organisme dins del món monàstic catòlic originàriament per al diàleg amb el monaquisme budista i hindú. A Europa, però, s’hi inclouen també els musulmans, encara que pròpiament no tenen monjos. El responsable de la nostra zona és un monjo de Montserrat i hem celebrat trobades del DIM en el monestir. Una vegada hi vam tenir convidat, com a assessor, el pare Christian de Chergé, prior del monestir de Tibéhirine (Algèria), tot just un any abans que matessin la comunitat. El tipus de contacte és més aviat a nivell d’intercanvi d’experiència espiritual, no pas de diàleg teològic. Es parla, es comparteix el silenci, es prega conjuntament.

En un altre nivell, hi ha contacte més o menys permanent amb el Consell Islàmic de Catalunya i amb altres grups. He participat també en els diàlegs organitzats per la comunitat de Sant Egidi. I també vaig tenir l’oportunitat de prendre part en un encontre cristianoislàmic on vam coincidir amb el propietari d’Al-Jazeera. Hi havia des de l’Islam més ortodox i més integrista als més renovadors, que encara són molt minoritaris, favorables a una interpretació de l’Alcorà on té més importància el missatge que el text.

De vegades en els barris la trobada interreligiosa, que sobre el paper estaria molt bé, és complicada. En primer lloc perquè molts cristians no ho viuen com una cosa necessària. I en segon lloc perquè no sempre és fàcil acostar-se a les comunitats islàmiques. Ens és un món desconegut i els imams de vegades ni tan sols parlen català o castellà... Però hem vist que coses que han estat viscudes inicialment com un problema, com les tancades d’immigrants en algunes parròquies, han acabat generant un apreci mutu i unes ganes de fer pregària conjuntament.

De fet una de les dificultats és que veiem aquests col·lectius amb prevenció, però de relació personal no n’hi tenim gaire. Sí que existeix la relació professional, com a metge, mestra, treballador social, però d’alguna manera no és una relació d’igualtat. Els prejudicis se’n van quan coneixes el teu veí amb nom i cognoms. Les comunitats cristianes en aquest sentit poden ser un espai de relació privilegiat.

Certament Montserrat té una colla d’antenes que connecten la comunitat amb gent de mena molt diversa. Entre ells la gent de la presó, per als quals ja hem experimentat que la Moreneta és un punt de referència. Hi ha presons més actives, però en alguns centres els presos no poden fer res. Hi ha gent de totes les procedències, majoritàriament per petits delictes de tràfic de drogues. La crisi que vivim no ho posa fàcil, ni als presos ni als seus familiars. Ells no poden treballar, les famílies també pateixen l’atur. Tot plegat genera conflictes.

Hi ha tres o quatre monjos que s’escriuen amb algun pres. També alguna vegada han vingut aquests que els deixen sortir un dia. Vénen amb els vigilants, i alguna vegada han menjat a l’hostatgeria del monestir. Hi ha una certa relació. M’han convidat també a visitar un centre, per donar a conèixer la feina que fan i la manera de col·laborar-hi. És probable que hi vagi ben aviat.

Finalment, què pensa que aporta la immigració, aquí, avui, de positiu?

Ens qüestionen la nostra indiferència o la nostra superficialitat a nivell religiós. Tant els de tradició cristiana, que solen viure més la dimensió religiosa que molts de la nostra societat, com els musulmans. Un exemple que explica el que vull dir: cada any fem les nostres interpretacions sobre la quaresma, si hem de fer dejuni o no n’hem de fer. Vaig passar un any a la comunitat que teníem a Tantur, tocant a Jerusalem, on el cap de cuina era musulmà i durant el ramadà no tastava absolutament res en tot el dia. Nosaltres hauríem picat amb qualsevol pretext. Ell s’ho feia tastar per una altra persona no musulmana, però ell no ho provava.

Aporten també una ajuda material. Han vingut aquí quan se’ls necessitava, per fer feines que nosaltres no volem fer. Tot un servei de cura i atenció a persones grans, per exemple, és a les seves mans. I cal valorar-lo i l’actitud amb què ho fan. Aporten, doncs, també una ajuda a nivell social molt important.

Els que són cristians i són presents en parròquies aporten una vitalitat que potser sense ells aquestes comunitats parroquials no tindrien. A nosaltres ens ajuden a desvetllar-nos d’un cert cofoisme i d’un cert mirar només el nostre interès. Ens fan obrir el cap, el pensament i el cor i desvetllen el nostre compromís, quan ens fan veure que més enllà de casa nostra no s’acaba el món, sinó que hi ha altres necessitats i persones.

Tenen un sentit de la providència i de la paciència que potser nosaltres hem abandonat: “Si Déu vol”, “és a les mans de Déu” “In-xa-Al·lah”. Potser la vida els ha fet mesells. Nosaltres ens indignem per qualsevol cosa, i ells, que han de patir moltes complicacions a la vida no es desesperen.

El discurs de prevenció davant dels immigrants sol dir que tenen només drets i no tenen deures. Però de fet és a l’inrevés, perquè amb la llei han de respondre igual que tothom. Veiem moltes famílies separades, amb els nens allà, la por a l’expulsió, o l’angoixa perquè la feina s’acaba i perdran el permís de treball. És una càrrega feixuga de què no sempre ens fem càrrec. És un col·lectiu que nota molt la crisi, que no té mitjans per tornar al seu país i a qui, a més, el retorn tampoc no arreglaria gran cosa.

Els immigrants ens compliquen la vida, ens treuen de la instal·lació. Sovint els cristians estem preocupats per la transmissió de la fe, per una litúrgia més participada, per l’estructura eclesial... El contacte amb els immigrants ens fa canviar les prioritats i ens fa deturar-nos en el camí per atendre qui ho necessita. A les comunitats està sorgint una solidaritat que feia anys que no es veia

- Això també es constata aquí. A les col·lectes habituals de Càritas la gent hi aporta amb moderació, però a mesura que la crisi s’ha anat agreujant, hem fet col·lectes extraordinàries que han obtingut una bona resposta. La gent és sensible.

A més a més d’això que segur que s’ha de fer és poder trobar maneres de traduir totes aquestes necessitats que veiem en propostes polítiques factible des de la política. La realitat que veu Càritas sovint és invisible per a moltes persones i cal donar-la a conèixer, junt amb la reflexió sobre com, des de les administracions públiques, amb grans o petites mesures polítiques i econòmiques, es pot evitar que la gent pateixi. Qui ho viu més de prop, pot formular-ho millor. Estan sorgint noves iniciatives, eficaces i integradores, com la plataforma contra els desnonaments. Si escoltes la gent de debò, no tens més remei que posar-te al seu costat. Ens cal una actitud profètica. I en aquest sentit valorem les declaracions que solen fer-se a Montserrat, tant per part de l’abat com d’alguns monjos. En aquest sentit va ser rellevant l’escrit a La Vanguardia del monjo Lluís Duch i Albert Chillón (El desgovern de la salut, 6 de gener de 2012)

Crec que forma part també de la missió de Montserrat, això. És la tradició de Montserrat, com a lloc d’acollida. És cert que per la seva trajectòria, Montserrat té força crèdit davant del món agnòstic i no tan creient de Catalunya. El monestir és com ha una antena cristiana molt sensible a les realitats humanes. Cal tenir present, però, que oferim un missatge, que ho fem amb uns mitjans determinats i la gent pot ser-hi sensible... o no.

Nosaltres estem segurs que aquesta petita conversa serà signe d’esperança per a moltes persones, immigrants o no, que pateixen la crisi. I amb aquest convenciment ens acomiadem, amb agraïment de l’abat.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.