Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

No pretenc esgotar el tema de com es viu la dimensió religiosa en un país multiconfessional com els Estats Units i quin lloc hi té el catolicisme (aproximadament un 24% de la població) en un context on el protestantisme és majoritari (aproximadament un 51%), però on hi ha altres minories religioses no cristianes, alguna ben influent. Tampoc vull aprofundir en què suposa la religió per aquella societat, un país amb tradició de  llibertat religiosa. Donaria per molt, però em vaig a centrar a explicar una experiència més vivencial i a fer-ne alguna reflexió.  

Vaig viure un any i mig als Estats Units, en diferents estats, diferents mides de ciutats, i amb presència religiosa cristiana diferent. Una sèrie de trets em van cridar l’atenció sobre la forma com es viu la religió cristiana de manera bastant generalitzada: el fort sentit de comunitat,  la qualitat de les celebracions religioses: La cura amb els cants, les homilies, l’acolliment de les persones de fora la comunitat, etc. Segurament vaig tenir una mica de “síndrome de l’expatriat” que et fa veure les virtuts de tot allò de fora, que associes a l’experiència intensa d’estar immers en una realitat nova que et sorprèn. Tanmateix amb la distància del temps ho relativitzes, que aquí també sabem fer les coses bé!

En el que volia entrar és a explicar una experiència concreta: Durant les diverses estades als US vaig conèixer i relacionar-me sobretot amb persones del món intel·lectual i de la universitat i vaig poder copsar com és tractada la religió en aquests àmbits a partir de detalls molt senzills.  Per exemple, durant varis mesos una beca de la fundació nord-americana Eisenhower em va permetre que m’entrevistés amb un centenar de persones dedicades a la política i la gestió universitàries de diferents punts del país: professors i investigadors d’universitat, rectors, instàncies federals, agències de qualitat, etc. Al que anava: En aquestes visites vaig descobrir que quan deia en la meva autopresentació “sóc catòlic”, l’interlocutor normalment somreia i acollia la frase com amb una certa complicitat i normalment pronunciava algun comentari positiu. Sovint no anava a més la conversa, però a vegades sí que continuava i l’interlocutor m’explicava la seva relació amb el cristianisme. Indefectiblement  l’acolliment era positiu, era com dir: A més a més d’altres coses: la família,  d’on un és (Barcelona!), el que un fa, on treballa (URL!), què pensa o viu,.. ser una persona religiosa és interpretat com “ser una persona correcta i positiva per la seva comunitat”. Amb aquest acolliment positiu et deien quelcom així com: “me’n alegro!”. Tant és així que vaig incloure aquesta dada en la meva autopresentació, jo que estava acostumat que aquí, en el nostre context intel·lectual, es considera una dada sense rellevància i que alguna vegada no és entesa positivament. Cal remarcar que estava –com he dit- en el món acadèmic universitari. El contrast amb el que passa aquí és evident.

Dues reflexions senzilles, que segurament s’haurien de matisar més, però que avanço:

Primera que, potser perquè els Estats Units és un país relativament nou, potser per la tradició de llibertat religiosa, sigui perquè sigui, però la religió és –en general- considerada una dimensió positiva per la persona. Una persona religiosa és equivalent a persona amb principis,  que contribueix a la seva comunitat,  preocupada pels altres,… Això no vol dir que considerin que s’hagi de discutir sobre temàtica religiosa (diferències doctrinals, particularitats de cada religió...) normalment no ho fan, perquè entenen que no s’ha d’entrar en la llibertat individual de que cadascú pugui viure segons la seva fe. És una forma d’entendre el pluralisme.

Segona: Les religions en general es creu que realitzen una contribució positiva a la dimensió col·lectiva, a l’espai públic. Potser per la tradició de pragmatisme i utilitarisme, però la religió té un valor social reconegut, sense que aquesta dimensió disminueixi les altres esferes de la vida. Un país doncs, a vegades considerat des d’aquí com individualista i materialista, però on la modernitat i el progrés no tenen res a veure amb marginar la religió. En general a Europa, i molt a Espanya, la modernitat ha entès que la religió ha de restar en una esfera privada, i sovint això vol dir que no s’ha de mencionar, que no ha de comptar. Als Estats Units compta, encara que no es parli massa d’una o altra religió, com per no crear desacord. Una perspectiva a considerar des d’aquí. No sembla que hi hagi moltes opcions més que desenvolupar marcs per acollir la pluralitat real, en el context multicultural i multireligiós en el que també vivim... i valorar l’aportació positiva que les religions fan a la societat.