Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Aquesta setmana hem viscut una de les discussions més absurdes i inútils dels darrers temps, a partir de la proposta que s'ha fet des d'alguns partits polítics i ajuntaments sobre el fet que l'Església catòlica hauria de pagar l'Impost de Ben Immobles (IBI). Ja sabem que estem en temps de crisis i que hem de treure els diners d'on sigui, però la veritat és que tampoc cal filar tan prim. Hem de pensar que l'Església, com qualsevol altra institució que fa un servei públic (com escoles o hospitals o ONG's), ha d'estar exempta d'aquest impost. Cosa que no exclou que aquelles propietats que tingui l'Església i que no estiguin directament vinculades a les seves finalitats essencials o que percebin algun lucre econòmic o benefici han de pagar aquest impost. Però, com molt bé ho ha definit el meu company de bloc, en Jordi López Camps, ha estat "un debat estrany, estèril i demagògic". També ho explica molt bé el meu altre company de bloc, en Josep Maria Carbonell.

Ara bé, al costat d'aquest debat tan inútil, sí que potser ha estat més preocupant i ha fet patir més tota la polèmica que s'està vivint al petit Estat del Vaticà amb l'allau de filtracions que s'han produït de documents oficials del Papa. Aquesta setmana ha estat detingut el seu majordom de cambra com a culpable del robatori i la publicació d'aquests materials confidencials. Però tothom es pregunta qui hi ha al darrera d'aquest majordom i quins interessos hi poden haver en aquests moments per a desestabilitzar la figura del papa, la seva gestió o la dels seus més estrets col·laboradors. Però, si anem pujant el to de les noticies, potser ha estat més preocupant el terratrèmol que s'ha tornat a repetir a la zona d'Emilia Romanya, al nord d'Itàlia. Aquesta vegada hi hagut moltes més víctimes. Entre elles hi han hagut dos capellans que han mort a les seves respectives esglésies quan se'ls hi van esfondrar a sobre els edificis. Un d'ells, fins i tot, va morir intentant de salvar la imatge de la Marededéu. Tot un exemple per als italians que no abandonen els seus vaixells quan s'ensorren (recodeu el Costa Concordia). 

Però, al costat de totes aquestes notícies, greus i preocupants, la més cruel ha estat la de la massacre que hi va haver el divendres de la setmana passada, 25 de maig, a la població síria de Al-Hula, al costat de la ciutat rebel d'Homs. Una mostra més del descontrol del règim dictatorial del president sirià Bashar Al-Asad. Segons les investigacions prèvies de l'Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides indiquen que la gran majoria dels 108 sirians que vam morir a Al-Hula van ser executats per les milícies pro-governamentals amb les mans lligades i amb un tret a l'esquena o al cap. Però, encara molt més greu: la meitat dels cruelment assassinats, prop de 50, eren nens i nenes menors de 10 anys. La més petita era una nena de 2 anys.

Algú em pot dir, en un conflicte armat, quina culpa tenen els nens? Aquestes imatges dels nens, en fotografia estàtica en els diaris o en les imatges de vídeo per les televisions, les hem pogut veure tots. Són imatges que no es poden suportar i que un cop les has vistes ja no te les pots treure del cap. Algunes persones s'han queixat als mitjans pel fet haver-les publicat o divulgat. Personalment penso que, per fer-se'n la idea del què és i del què representa, val la pena haver-les vist. Ara ens podem imaginar millor el drama que això representa per a moltes famílies, per a tot un poble. Ens podem imaginar l'odi que això deixarà en el cor de moltes persones. L'estela de venjança que durarà molts anys. De la resta de víctimes, 34 eren dones i també van ser lligades i executades.

La finalitat d'un fet d'aquesta mena només pot ser per la voluntat de sembrar la por, el pànic i el terror. Jo no sé si el que més ens incomoda són les imatges o potser ens incomoda més la impotència que sentim després de veure-les. És per això que val la pena que -després de veure-les- fem alguna cosa, que exigim a les instàncies internacional que no deixin passar aquestes atrocitats sense intervenir un país que no garanteix la seguretat dels seus nens i les seves mares. Tots vam dir que després del que va passar a Srebrenica, a l'antiga ex-Iugoslàvia, no ho tornaríem a permetre. Poc després ens va tornar a passar de nou en el cruel genocidi de Ruanda. I ara, si no ens queixem i cridem ben fort, ho estem tornant a permetre a Síria. La solució és la de demanar a les Nacions Unides que hi enviï més d'un miler d'observadors internacions que puguin garantir la protecció al poble sirià.

Si voleu participar en una campanya per demanar aquests observadors internacionals ho podeu fer a través de http://www.avaaz.org/es/syria_will_the_world_look_away_c/?copy . Aquesta organització, Avaaz.org, és una de les més prestigioses que hi ha al món pel que fa a les campanyes de sensibilització i de reclamació dels Drets Humans. Una acció ben senzilla que va molt més enllà del fet de només tranquil·litzar les consciències.