Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El debat sobre l’IBI i l’Església catòlica és estrany. Ho és perquè els promotors de la iniciativa de cobrar l’IBI a l’Església catòlica han tingut bastant temps de govern del país per haver promogut aquesta mesura i no ho feren. En cap moment s’ho varen plantejar. També és estrany perquè sembla que, de totes les religions, només sigui l’Església catòlica la que estigui exempta d’aquest impost. Quan ho estan totes. Continua essent estrany per l’argumentari d’apostolat social que alguns catòlics esgrimeixen per justificar aquesta exempció. El gruix dels pressupostos de Càrites, com han dit els seus responsables, tenen una altra via de finançament diferent als pressupostos ordinaris dels bisbats catòlics. Finalment, també és estrany perquè han aparegut importants dissidències entre les files de les organitzacions polítiques promotores de la iniciativa. Per tot això, no entenc el per què d’aquesta proposta ni la seva utilitat política. Em sembla estèril i destinada a entretenir-nos.

 
Personalment crec que és un debat desafortunat. Primer perquè es formula en termes d’anticatolicisme que no es correspon a la realitat social sentida per una majoria de la ciutadania. En segon lloc perquè pot induir a pensar que els seus promotors consideren en darrer terme que les religions tenen una irrellevància social i per això no cal afavorir la seva presència social. Per això no volen l’exempció de l’IBI pels llocs de culte i tot el que li està associat perquè consideren que la religió és una qüestió privada. Aquesta visió ens tornaria a repensar el valor social de les religions en les societats contemporàneies. Debat que pensava superat a favor de la sana laïcitat o laïcitat positiva segons el Tribunal Constitucional. Agafar el camí de la revisió de l’IBI voldria dir denunciar els acords internacionals Església-Estat amb totes les conseqüències que comporta iniciar una modificació d’aquesta envergadura. Però, atès que el precepte constitucional de no discriminació també preval en aquesta qüestió, la revisió dels acords, encara que sigui només l’econòmic amb l’Església catòlica, també comportaria la revisió dels acords del 1992 amb les altres confessions.
 
Entorn d’aquest tema hi ha molt de soroll induït. De tal manera que es parla pel broc gros sense matissar res i s’alimenta la idea de que contra l’Església catòlica hi cap tot. Quan la manera més raonable d’abordar aquesta i altres qüestions és a partir de la serenor i no de l’agitació sentimental de les opinions oposades. És evident que cal una revisió de l’IBI. Però a partir de dades objectives i amb coneixement. Aquests dies tothom opina i alguns opinadors, amb certa frivolitat i desconeixement alimenten actituds enfrontades. No és bo. Perquè no és bo fe creure que l’Església catòlica viu en un paradís fiscal. Aquest paradís no existeix. L’Església catòlica paga allò que cal tributar com altres institucions i entitats, exceptuant allò que, de manera explícita, està exempta. Per cert, no estaria de més incorporar a la memòria col·lectiva el valor social i econòmic que tenen les obres humanitàries i socials que dia a dia fan les institucions catòliques.
 
Els arguments antireligiosos debiliten la consciència moral de la societat. Probablement l’acord podria trobar-se en una revisió ordenada del reglament de l’IBI, però feta per a tothom i sobre raons objectives. Una visió unilateral de la qüestió pot semblar interessada. Per això em dol profundament les expressions d’alguns dels promotors polítics d’aquesta iniciativa perquè amb les seves actituds de darrera hora, les quals continuo trobant incomprensibles, poden alterar la convivència cívica de la societat.