Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Hi ha dones extraordinàries i homes extraordinaris. I hi ha dones que més valdria no trobar-se en el camí i homes que tampoc. Cada any pel 8 de març, quan posem a debat la reivindicació pels drets de les dones, tinc un rerefons de sentiments aparentment contradictoris. D’una banda, l’evidència que no estem en igualtat de condicions, que molts homes continuen ofegant la vida de moltes dones, en moltes circumstàncies i en molts graus diferents. D’altra banda, l’evidència que l’evolució o retrocés del paper de la dona és, en gran part,  en mans de les pròpies dones, que de vegades també mantenen actituds masclistes. I en tercer lloc, la pregunta i el qüestionament sobre si les dones hem de centrar la lluita en guanyar poder a unes estructures socials, polítiques, econòmiques i religioses que han estat creades per homes, que es demostra que no funcionen, i que, amb la nostra implicació, hem d’evitar de perpetuar. Quan diuen: “Que bé, una dona al consell executiu de tal...! O una dona al govern! O una dona veritablement reconeguda en la cultura!”, jo penso que està bé, que anem avançant, sí. Però la lluita de la dona no hauria de ser únicament per situar-se en condicions de poder en les estructures existents, hauria d’enfocar cap a provocar el part d’una nova societat, amb una mirada nova que de socarrel arrenqui estructures i en faci néixer de noves, socialment més justes i més igualitàries. Calen nous temps, i necessitem de l’empenta i l’empremta de la dona. Maria-Josep Hernàndez