Pau Vidal. Per una arquitectura devocional i ètica III (final)

(darrer post precedit pel primer i segon articles sobre la necessitat d'una arquitectura religiosa contemporània de caràcter devocional i ètic)

(...) Per això mateix em resulta francament insatisfactòria, quan no pertorbadora, la passió amb que la tradició eclesial liberal europea ha apostat majoritàriament per l’espai buit, la sagrada buidor, com el símbol de la presència de la divinitat, o com molt encertadament descrius tu com “la carència simbòlica i històrica del moviment modern en l’arquitectura.” Diria que tant la sensibilitat postmoderna occidental com la fe del poble senzill arreu del món coincideixen en el malestar davant uns edificis excessivament racionals però poc vitals, uns edificis per a ser mirats però no tocats, uns edificis que són silenci però no paraula. En el camp litúrgic/pastoral no aconsegueixo entendre l’al·lèrgia a les imatges, la preferència per les parets immaculades i intocables, la manca de traces de l’ús de l’espai celebratiu on cada dia s’apleguen els cristians[1]. En el camp de la reflexió teòrica, em desconcerta l’oblit de l’obvietat que l’edifici és per a ser viscut, i en canvi els arquitectes sovint es dediquen a descriure’n les qualitats formals i materials, sense parar atenció a com de fet aquell espai és utilitzat durant les celebracions, a com afavoreix o no la comunió amb els germans i germanes per celebrar i actualitzar el Misteri.

Entenc que és fonamental afavorir l’experiència del Misteri inefable, l’experiència d’Aquell que mai cap nom, cap forma, cap edifici, cap imatge podrà arribar a contenir. Però alhora, m’adono que el misteri de l’encarnació, del Déu-fet-home, ens ha de portar a reconèixer joiosament, i no a una simple concessió, de que la Revelació s’esdevé en la realitat històrica del nostre temps, en la mediació concreta. La fe cristiana és una fe no pas intel·lectualista, voluntarista o descarnada, sinó ben arrelada en el dia a dia, en la materialitat, o dit més teològicament, en la sacramentalitat de la realitat[2]. Un ‘art per a ser viscut’ és un art sorgit d’aquesta mediació comunitària. Llavors, l’opció preferencial pel poble senzill i pobre, passa per l’escolta atenta de la seva fe viscuda, de les seves devocions, del seu parlar-de-Déu, de la seva teologia feta pedra, cant, ball o imatge. Potser aquesta fe viscuda té tant o més valor que els tractats de teologia dogmàtica escrits des de la comoditat d’un despatx[3]. Per això, per comprendre l’arquitectura religiosa cristiana, el paradigma de ‘l’art de museu,’ un art aliè i buit imposat des de dalt, queda empetitit al costat d’aquest ‘art devocional’ que implica tota la persona i tota la comunitat, i que dona raó tant els goigs com les tristeses del poble de Déu.

Tan de bo que aquestes cartes, Eloi, ajudin a que l’arquitectura religiosa contemporània sigui també una mica més que simples ‘peces de museu’ i esdevingui ‘arquitectura devocional,’ arquitectura per a viure-hi, arquitectura feta des de i per al poble senzill i pobre. Només així potser l’arquitectura religiosa contemporània serà capaç “d’adreçar tant la bellesa de la vida com la dimensió tràgica de l’existència.”[4] No és pas aquesta la Bona Notícia que reconeixem en la vida entregada fins a l’extrem de Jesús de Natzaret?

Cordialment,

Pau.