Com el model d’ universitat espanyola ha contribuït al laïcisme (continuació)

Continuem la reflexió. Estàvem en que fins als anys 20 o 30s. hi hagué a Espanya poca consciència de la necessitat de reforma de l’Educació superior.

Efectivament el 1930 en el seu llibre “Misión de la Universidad” Ortega y Gasset va criticar l’excés d’especialització y el pes excessiu de la dedicació a la recerca teòrica en la Universitat espanyola y va denominar com a “nuevo bárbaro” al titulat universitari molt especialitzat però sense una visió del mon. Recordà els orígens de la Universitat a la baixa Edat Mitjana i com sí que en aquells inicis el coneixement estava emmarcat dintre una –diríem ara- cosmovisió. Demanava doncs una reforma de la Universitat per formar un ciutadà i un professional “culte” en la línia d’altres models universitaris europeus, i ho feia, sense cap mena de dubte en el seu cas, en nom d’una ben entesa Modernitat .

No cal dir que en les situacions de règims autoritaris, bastant sovintejats a Espanya, el control del règim sobre les universitats estatitzades contribuí a l’aïllament de la institució universitària de la societat. Ara bé l’exclusió de la Religió estava tanmateix tant arrelada que ni règims dictatorials “nacional-catòlics” van canviar aquesta situació. Una vegada una dinàmica institucional o funcionarial està creada no és fàcil de canviar-la. Potser molts professors en la seva vida privada eren ja catòlics, potser tampoc hi havia massa consciència que hi hagués cap problema. ..

Des de la perspectiva de l’Església sembla que pràcticament només la Companyia de Jesús fou molt aviat sensible a la necessitat d’implicar-se en l’Educació superior, participant així de la dinàmica d’altres països. Va crear la Universitat de Deusto el 1886, o també altres centres com l’Observatori de l’Ebre (1904) i l’IQS (1905 a Roquetes/ 1916 a Barcelona). La creació d’altres universitats catòliques com la Universidad Pontifícia de Salamanca, creada per la Conferència Episcopal Espanyola, és de 1940 (un segle més tard que la Universitat Catòlica d’Irlanda, per exemple) aplicant el model d’una Universitat catòlica a cada país, com té encara Portugal avui. L’Opus Dei va crear el 1952 la Universidad de Navarra. Es a dir que fins als anys 40 o principis dels 50 no hi ha la creació sistemàtica, per mínima que sigui, d’universitats i centres universitaris de l’Església a Espanya, als que es pot afegir la creació de moltes escoles de mestres, escoles de formació empresarial com ESADE o IESE o d’Enginyers tècnics ja amb visió universitària com la de la Salle, que s’havia iniciat a principis de segle com a escola de formació tècnica.

A la Universitat pública hi ha hagut naturalment moviments renovadors al llarg dels anys. Aquí cal citar per exemple la creació d’universitats “Autònomes” (UAB, UAM), fent referència a la recuperació d’aquell ideal d’autonomia present en altres models d’Universitat europea. Una altra qüestió és si aquestes universitats van ser realment autònomes o en canvi van acabar amb el temps essent molt semblants a les altres pel que fa a la dependència estatal. Fa uns pocs anys el president de la CRUE (Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles) reconeixia a propòsit del procés de Bologna: “Es necessaria una reforma de la Universidad española, lo estamos haciendo muy mal” deia públicament.

Fins a la democràcia, amb el traspàs de les universitats a les autonomies i amb la creació d’universitats privades, no s’introduïren elements per l’evolució del model. Tot sigui dit, amb relatiu pocs anys, i recentment amb l’esforç de Bologna, hi ha hagut un avenç significatiu, sense però superar el “gap” respecte models d’altres països (ho dic amb afecte per la universitat pública on jo també m’he format). En qualsevol cas la presencia de la Teologia i la Religió a la Universitat pública continua essent anecdòtica. El model de l’especialització tecnocientífica, acompanyades, quan hi és d’un humanisme agnòstic combatiu amb la religió, s’han anat estenent. Segurament hi ha contribuït l’associació dels anys de la transició: Religió-regim autoritari no democràtic versus lluita democràtica i llibertats. Naturalment això ha tingut amb els anys una gran influència en les mentalitats dels estudiants, dels professionals, i al final d’una part significativa de la societat espanyola.

Avui és més i més important l’Educació universitària, ja que gairebé la meitat de cada generació passa per la Universitat. Son les persones que acaben tenint llocs de responsabilitat i lideratge a la societat. En la universitat pública ha pesat i pesa encara la inèrcia de les circumstàncies històriques, les apologètiques contraposades, que han can contribuït a fer una societat dual amb unes elits intel·lectuals, en general, allunyades de la Religió en un país de tant fortes arrels cristianes... I a més sense massa elements, ni tampoc excessiu interès, per dialogar. Quina llàstima, no?