Un ecosistema comunicatiu eclesial propi

Una de les virtuts de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials és que una vegada a l’any permet fer-se una mica de propaganda. Propaganda com remarcar que dins de la llista de virtuts de l’Església catalana hi ha la de tenir un ecosistema comunicatiu propi que no té res a envejar a altres cultures europees.

Citar noms i fer llista sempre té el perill de deixar-se algú (perdó per endavant), però val la pena fer alguns apunts.

-No es pot passar per alt que el Full Diocesà és un dels setmanaris amb més tirada de Catalunya. Amb 100.000 exemplars cada diumenge entre tots els bisbats només queden a l’ombra de les revistes del cor. Una difusió per la traducció catalana d’un text de fa uns 2.000 com a mínim –i que cada tres anys es repeteix- que no està malament.

-En paper tenim capçaleres històriques específicament de temàtica religiosa com Catalunya Cristiana i Foc Nou. I que al seu costat hi ha nombroses publicacions promogudes per bisbats i ordres religioses, amb molta més difusió i presència de la que imaginem. Tot i no ser només estrictament revistes, també és ben remarcable la difusió dels Quaderns de Cristianisme i Justícia o tot el que generen les capçaleres promogudes per l’Abadia de Montserrat o per Claret.

-Tenim una xarxa d’emissores pròpia que sota la marca de Ràdio Estel i Ràdio Principat cobreixen tot el territori. Una ràdio que gràcies a Déu ha fet un tomb amb la nova direcció apartant-la de les derives esbojarrades o dels cops de timó que gairebé l’enfonsen. I en l’àmbit audiovisual, fa més de 25 anys que TV2 i TV3 té producció religiosa pròpia amb la missa i amb Signes dels Temps. Només queda pendent la producció de continguts televisius per a les cadenes locals i per internet.

-I quan hem entrat a l’era digital no ens em quedat enrere, ja que, a més de la presència institucional a la xarxa, tenim una agencia de notícies i un portal especialitzat en informació religiosa, Flama.info i el aquí present CatalunyaReligió.cat I, ara, Montserrat crec que deu ser un dels pocs monestirs d’Europa, si es que n’hi ha algun altre, que emet pràcticament totes les seves celebracions litúrgiques per internet.

És evident que hi ha un salt fonamental que encara no s’ha pogut fer, el disposar d’un mitja generalista de prestigi que transcendeixi les fronteres eclesials, seguint l’escola de La Croix, L’Avvenire, o Famiglia Cristiana. Però abans que tenir una COPE o una 13TV catalana, més val quedar-se com estem.

Però precisament presentant el nou suplement de "Vida Nueva Catalunya", que se suma a aquest ecosistema propi, em va semblant adient destacar el que per mi és el més important que hi ha darrera tot això.

Primer, que no n’hi cap mitja de comunicació que sigui realment d’Església que generi rebuig, que et surtin urticàries quan els fullejes o que t’agafi mal de panxa quan els escoltes. Hi pots combregar més o menys, però tots estan pensats perquè gent s’apropi a l’Església, mai perquè s’allunyi.

I, segon, la coneixença i la bona relació entre tots els qui tenim responsabilitats en aquests mitjans. Això no vol dir que no competim. Igual que hi ha la sana laïcitat, hi ha la sana competència. Però compartim una sintonia personal que ens porta a remar tots en la mateixa direcció. Una dinàmica que ha potenciat expressament i de manera discreta el bisbe Sebastià Taltavull com a responsable de pastoral dels mitjans de comunicació a Catalunya.

Així, no és casual que els qui estem preocupats per aquests temes puguem menjar sovint en una mateixa taula, enlloc de veure’ns només aixecant el cap des de la pròpia trinxera i esperant qui dispara el següent tret. No seria la millor manera de predicar amb l’exemple.