Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La Llegenda àurea, compilació de vides de sants efectuada per Jacobus de la Voragine (segle XIII), inclou la lluita de sant Jordi contra el drac. La versió catalana situa l’escena a Montblanc (Tarragona). Per apaivagar les ires del monstre, capaç de bellugar-se per terra, mar i aire, l’alè del qual corrompia l’aire enverinant a qui el respirava, el poble lliurava diàriament per sorteig una persona, que li servia d’aliment. Un dia li va tocar a la filla del rei, una princesa jove i bonica. Malgrat que hi va haver algú que es va oferir per substituir-la, el rei no va cedir. Amb aplom, la princesa va deixar darrere seu les muralles, des dels merlets de les quals la població s’amuntegava per observar apesarada la mort de la dona. Es va trobar un cavaller, a qui va informar que se n’anés per evitar la seva trobada amb el monstre. Sant Jordi li va dir que no tingués por i que havia vingut perquè ella i la ciutat fossin lliures. La irrupció sobtada del monstre va dibuixar un gest d’horror a la cara de la princesa i va posar a prova el tremp del cavaller. Amb la seva llança precisa, va ferir greument el drac, que el va lliurar a la princesa. El va arrossegar fins a la plaça del poble, on la gent molt alegre va posar fi a la seva ferocitat.

Monstres nous sembren de terror el nostre país. Cada dia hem de fer grans sacrificis per calmar la ira dels dracs. Estem assetjats. L’ambient s’ha tornat irrespirable. Ens ataquen per terra (ni corredor mediterrani), mar (ni obres al port), i aire (ni gestió aeroportuària). Alguna cosa fem malament i no sempre sabem què és. Els agressors se senten forts i poderosos. Sembla que no hi ha res a fer. Només sucumbir a les exigències i lliurar cada dia l’obsequi al monstre que ens permeti sobreviure. La por ens tenalla. Els projectes es dilueixen. L’atur augmenta. La política financera va a la deriva. Els joves pensen a marxar a altres països per desenvolupar el seu talent. Els serveis es retallen, perquè sobretot l’espoli fiscal i també la incompetència d’alguns governants han deixat les arques buides. La crisi universal no serveix de consol. Tot són reticències i obstacles. Inversions ridícules. Joves indignats davant d’un món que s’ensorra: the game is over (el joc s’ha acabat). Els somnis tenen un preu i no hi ha diners per pagar-lo. Encara pitjor, no hi ha il·lusió ni esperança. La llengua perseguida, amb l’espasa de Dàmocles de polítics i jutges que volen sentenciar-ne la desaparició. Les illes veïnes pateixen per això fins a límits insospitats. Els relats tergiversen la realitat, fins i tot en el camp esportiu. Es menteix sense escrúpols. Només ens resta observar, des de la muralla, com perdem efectius mentre el monstre s’alimenta dels nostres fills. El panorama també té llums, però sembla que perden la brillantor davant del diagnòstic. Estem exhaustos. Si no podem anar junts, serà millor separar-nos abans que morir d’asfíxia. Cada vegada més gent pensa en la independència. El victimisme no serveix. Cal apostar per la unitat interna, l’esperança, l’esforç, la intel·ligència, la solidaritat, el diàleg i, si cal, la decisió infrangible. Sense concessions a la violència i a l’antipolítica.


Sant Jordi, no ens abandonis. Preguem amb Salvador Espriu: «Senyor sant Jordi, patró, cavaller sense por, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil. Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja, del drac de la ira i de l’odi entre germans, de tot altre mal. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la parla de la gent catalana. Amén.»