Sovint és la literatura l’embat que m’empeny a descobrir paisatges, gestes històriques, teories i biografies, o també quadres i escultures. Així em va passar amb Jacopo Robusti, anomenat Tintoretto, pintor venecià del segle XVI. Tot i conèixer-lo, no vaig copsar l’ànima de la seva obra fins que vaig llegir La lunga attesa dell’angelo de Melania Mazzucco (publicat en castellà per Anagrama).
Tintoretto tenia un caràcter explosiu, arrauxat. Conscient del seu talent, ambiciós, va fer mans i mànigues per crear-se el seu espai com a artista en la Venècia de Tiziano. Autodidacta i genial, precursor de Cavaraggio, va ser l’últim pintor del Renaixement italià i no sempre va ser ben comprès en la seva època per l’ús revolucionari del que es considerava que eren els fonaments de l'art pictòrica. Per exemple, sovint pinta sense un dibuix previ. O fa servir perspectives i enquadraments inèdits en una lògica compositiva gairebé teatral (els crítics diuen cinematogràfica). Tot plegat dóna a la seva obra una gran eficàcia comunicativa. Un altre tret de la seva pintura és la llum, protagonista indiscutible dels seus quadres.
Fins al 10 de juny a Roma es pot veure per primer cop una exposició monogràfica dedicada a aquest gran artista venecià, amb quadres provinents de tot el món, que presenten els tres principals gèneres de la seva pintura: el tema religiós, el tema mitològic i el retrat. Tintoretto, que en vida possiblement no va viatjar mai a Roma, hi ve ara amb les seves obres més representatives, des dels immensos telers, com el Miracle de l’esclau, fins als seus dos coneguts autoretrats. Una exposició que encara s’assaboreix més si heu llegit els diferents llibres, de ficció i no ficció, que Melania Mazzucco ha dedicat al pintor venecià.
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.