Vés al contingut

Aquest article és continuació de “Crisi i recomposició industrial (I)”, publicat en el número anterior de L’Agulla. Faig un breu resum del que allà deia: La crisi financera, que ha provocat el col·lapse i la recessió econòmica, és la fase convulsa d’un canvi de model industrial i productiu amb unes noves bases energètiques i tecnològiques, i el relleu del paradigma del consum pel de la sostenibilitat.

Mentre d’una banda creix la indignació per les terribles conseqüències de la desfeta econòmica, que al nostre país s’agreuja notablement per l’elevat índex de desocupació i les retallades socials, el capital financer “fa l’agost” amb l’ajut de les agències de qualificació perjudicant les economies més endeutades. Tot plegat està posant en entredit el poder polític incapaç per ara de fer-se amb el control de la situació. Els ajustos econòmics, les reformes laborals, els topalls d’endeutament públic... sembla que en el millor dels casos vénen dictades des d’instàncies europees, si no directament des de lobbys financers internacionals.

Però tornem a l’anàlisi del dinamisme intrínsec del cicle de crisis. La turbulència financera i les dinàmiques especulatives, alimentades ara per les nefastes agències de qualificació, s’expliquen pel fet que el capital financer, això que ara anomenen “els mercats”, campa desbocat i insensible a tot sofriment a l’espera que la nova indústria, emergida gràcies a les oportunitats que brinda el nou paradigma tecnològic, es vagi consolidant com un valor segur, i per atraure de nou cap a ella els recursos financers. Quan les empreses recuperin el finançament en un clima de confiança i creixement de les activitats industrials, l’economia i l’ocupació podran tornar a créixer per iniciar un etapa d’expansió (consultar diversos estudiosos dels cicles del capitalisme, especialment Carlota Pérez, 2002). Sembla doncs que el col·lapse i la depressió és inevitable i necessari perquè es produeixi el reacoblament del capital financer a un capital productiu sota un nou model industrial que haurà de ser necessàriament sostenible.

La percepció, però, dels ciutadans és una gran inoperància dels governants per a tornar a dirigir els recursos financers cap a una activitat productiva que sigui econòmicament sostenible i també distributiva. Malgrat que sembli que són els “mercats” els que dicten les normes, això només és veritat quan els governants dimiteixen de les seves responsabilitats en benefici d’altres poders no democràtics. La rapidesa amb què sortirem de la crisi dependrà de la capacitat (la pressió) social i política per a restablir i canalitzar els canvis institucionals. Sembla doncs que a la crisi econòmica s’hi ha d’afegir una crisi democràtica, ja que l’esdevenidor es troba fora del control de la gent. Vet aquí el creixent moviment dels ciutadans “indignats” que han perdut la confiança amb les institucions democràtiques.

Tot i acceptant que el col·lapse financer és inevitable en els cicles del capitalisme, i forma part de la solució per redirigir els mercats i impulsar de nou el creixement, cal exigir als governants que posin sota el control democràtic les mesures de control de la crisi. Els governs europeus s’han de decidir a aplicar la famosa taxa a les transaccions financeres (taxa Tobin). A Catalunya cal posar en marxa sense demora una decidida política industrial pels propers anys, capaç d’impulsar sectors econòmics emergents, dedicant tota mena de recursos, també econòmics, a impulsar activitats tractores de l’economia com les energies renovables, l’automoció elèctrica, la química verda i la biomedicina, entre altres, en lloc d’acollir projectes especulatius d’economia no productiva com “Eurovegas” o semblants. El govern espanyol s’ha de comprometre amb una política fiscal més justa i distributiva amb pujada d’impostos progressiva per als més rics sense comprometre les economies familiars més febles. També ha d’impulsar mitjançant llei l’economia verda i, pel que fa l’aspecte laboral, ha de reduir les diferències salarials.

Els ciutadans hem de canviar pautes de consum cap a un estil de vida més auster, menys malbaratador. Hem de reduir dràsticament l’endeutament privat. Cal que disminuïm els consums d’aigua, d’energia i de tot allò que necessita matèries primeres, desmaterialitzar en definitiva tant com puguem la nostra vida. Hem de retirar els estalvis dels fons de pensions especulatius i d’inversions que no siguin per a activitats empresarials sostenibles i per a serveis socialment útils. Hem de consumir productes preferentment locals, de temporada i sempre que sigui possible fets amb mà d’obra del territori per no alimentar les intermediacions que no afegeixen valor sinó que encareixen els productes, evitar emissions de CO2 en el transport, i sostenir les economies locals. D’aquesta manera començarem a recuperar el control democràtic del futur.

Salvador Clarós és sindicalista

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.