Sobre la violència amb motiu de la vaga general

Alguna altra vegada he expressat que no volia entrar en qüestions d’opinió social i política, però aquesta qüestió, encara que sigui de fa dies, no em sembla que la pugui deixar passar perquè és prou greu i important. Em refereixo als episodis de violència que es van donar a les manifestacions de la vaga general del 29 de Març.

Primer deixar clar que naturalment em sembla bé que les persones exerceixin els seus drets a manifestar-se. També dir que no entraré a valorar si la vaga general va ser més o menys justificada, necessària, etc. Em limitaré a comentar només l’episodi de violència.

Em va resultar sorprenent la seva magnitud. En els meus primers anys a la universitat, ja al principi de la democràcia, recordo haver assistit a les assemblees per preparar “manis”, tot i que jo no n’era gaire entusiasta. Els estudiants més grans i experts proposaven fer “piquets d’atac” contra els “grisos” (pels lectors més joves: policia de llavors), però al final tot quedava en quatre corredisses, alguns morats, i algú passant la nit a comissaria que no ho passava tant bé, però no recordo accions violentes tant planificades i contundents com les que es van donar el 29 M: Trencament de vidres dels establiments amb pedres i masses, cremada sistemàtica de containers d’escombraries al mig del carrer, talls del tràfic, trencament de mobiliari urbà... No hi hagué agressió física a persones, sembla ser, però sí violència verbal i destrucció de bens, uns privats i altres que paguem entre tots. Era una minoria, està clar, però molt contundent en la seva forma d’actuar.

Com sabem la violència és una resposta possible també pels humans, sovint portada per motivacions gens empàtiques ni altruistes. En el cas que ens ocupa l’actuar d’amagat (amb la cara tapada per no ser reconegut i responsabilitzat pels delictes comesos), l’actuació gregària en grup, el sentit de “sentir-se amb el dret” d’exercir aquestes accions que s’endevinava de la determinació (per algun tipus de seguretat moral o ideològica),... Tot plegat sembla una espècie de “guerrilla urbana” perfectament organitzada. De totes maneres hi ha un aspecte del fenomen que el fa singular: Sembla ser que són les xarxes socials que apleguen a persones diferents que s’apunten flexiblement a radicalitzar manifestacions diferents (victòries del Barça, indignats, vaga general, ... ). Aquestes persones curiosament tornen l’endemà a una vida totalment normalitzada com si res hagués passat i “fins la propera!” o “ens trobem al facebook”. Es doncs una forma de violència postmoderna o “líquida”, parafrasejant Bauman.

De les anàlisi que s’han fet, comentar que no va semblar una violència anàrquica, sinó molt planificada: els temps, els llocs, els moviments... Estava preparada “ad-hoc” per l’esdeveniment, perfectament dissenyada, i era una acció contundent i puntual. Hi ha dos tipus de dany, un el ja mencionat dels béns privats i públics, i l’altre és el dany que causa a la imatge de Barcelona i en aquest cas d’Espanya: Les imatges de les accions contundents barcelonines van ser portada de la major part de diaris internacionals, aprofitant l’aparador de Barcelona, que és el que suposadament es buscava. Aquí hem de dir: Compte que des de fora això es llegeix molt pitjor de com ho fem des d’aquí. Per nosaltres són unes accions aïllades, des de fora es veu tot un país que no se’n surt i que està al límit de la desesperació. Sens dubte les imatges han aportat la seva contribució a crear desconfiança als mercats, a apujar la prima de risc, etc., tal i com anem aprenent en aquesta mena d’ ”economista d’estar per casa” que hi ha dintre cadascú de nosaltres. És a dir que al final ens perjudica i no ens ho podem permetre.

El tema és: Té solució? Són adequades les vies de solució que es proposen?

No crec que contribueixi a la solució fer d’aquesta qüestió alguna petita picabaralla política sobre qui és més permissiu o menys amb els anomenats “anti-sistema”. No crec que ningú aprovi aquest tipus de vandalisme. La gran majoria de persones que van anar a les manifestacions suposem que tampoc. Qualsevol divisió, falta d’unitat, pim pam pum de sempre, afebleix la unitat i pot alimentar la justificació de qui perpetra la violència organitzada perquè “alguns ho veuen bé”. Els responsables són només els que cometen els delictes. Convé també desmarcar-se totalment d’aquestes accions i aïllar els violents. Ja sé que molts tenen motius per estar enfadats, però no hauria de ser excusa. No podem caure en la trampa de la que s’alimenta aquesta violència. Estaria bé deixar sempre ben clar i ben explícit que aquestes conductes no tenen cap justificació i no representen a ningú. Per indignat que un pugui estar, el salt cap a la violència hauria de ser una línia vermella per tots.

La solució segurament no podrà ser només policial i judicial, com sembla que es proposa. La policia ha d’actuar per protegir bens i persones, les lleis també, però els que actuen així ja hi deuen comptar amb que van contra el sistema i que se la juguen. I quan s’arriba a aquest nivell ja arribem massa tard. No sóc ni molt menys expert en temes policials ni de seguretat, però cal investigar i tenir informació de qui són els que actuen, per quins motius actuen, identificar el líders, etc. La violència té causes i propòsits. En aquest cas sembla que es vol representar violentament un descontentament general per la via de radicalitzar manifestacions, capitalitzant l’espai informatiu i la interpretació dels fets.

Ja se que pot semblar “naif” el que vaig a dir, però a més d’aïllar-los, s’ha de dialogar i convèncer els violents, que aquesta no es la via. Cal canalitzar els conflictes, que existeixen en la vida social, cap a vies civilitzades i no violentes. Fer veure les contradiccions d’alguns que diuen que no creuen en la representació pública i pretenen representar-nos a tots. Ja sé que algú pot pensar que al final la única resposta efectiva és l’enduriment legal i policial, però més violència, encara que pugui semblar democràtica i justificada, no sembla que per ara hagi resolt el problema. El taló d’Aquiles d’aquesta violència pot ser justament el compromís només puntual, líquid, ja que l’adhesió de les persones i la unitat d’acció, encara que sigui momentàniament intensa, és flexible, puntual i circumstancial. S’han de poder trobar les esquerdes de les possibles justificacions violentes en el diàleg en la vida habitual d’aquestes persones. Cal una acció conscient de tots per desincentivar aquestes conductes incíviques i perjudicials. No és recomanable però “si us voleu indignar indigneu-vos però no tant!”