El problema i la solució

El conflicte social que viu el país fruit de l’agressió a l’estat democràtic del benestar i als drets de les persones, i que sembla que anirà in crescendo en la mesura que s’aprofundeixin les fórmules neoliberals per a sortir de la crisi, és la rebel·lió dels ciutadans contra la renúncia com a única via de salvació. És una evidència que la rebel·lió es va propagant en la mesura que les retallades van arribant a col·lectius cada cop més amplis entre els quals cal comptar ara també el funcionariat, els professionals liberals... i que es va difonent entre les capes socials mitjanes. És una altra evidència que els discursos reaccionaris dels governs tant d’Espanya com de Catalunya confonen deliberadament el problema amb la solució.

Retallar la despesa pública, els serveis de protecció social, reduir els salaris i renunciar a drets laborals ¿és la solució, com proclama el govern, els empresaris, institucions financeres i la dreta en general? O més aviat és el problema, com denuncien els ciutadans cada vegada més indignats i també cada cop més ofegats? Problema i solució són dues cares d’una mateixa realitat.

La renúncia que se’ns proposa per sortir de la crisi respon a la mateixa lògica que la va crear. Si la cara del sistema és el malbaratament, l’encoratjament del consum i l’endeutament, en la mateixa lògica, la reducció de prestacions, salaris i drets laborals serà la creu. Però com diuen alguns, el problema no és la crisi sinó el capitalisme. La crisi només és una oportunitat pel canvi. No ha de marcar un camí de tornada o de recomposició com vol la dreta neoliberal sinó obrir un altre camí. En la nova senda l’única renúncia ha de ser a l’excés. És doncs un camí d’anivellament i de repartiment, on la retallada només s’ha de plantejar en l’àmbit dels beneficis i la fiscalitat, i no en l’àmbit de les rendes del treball, la protecció social o els drets laborals.