Vés al contingut

A la muntanya, pels carrers de la ciutat, al metro, dins la teva habitació..., qualsevol lloc pot esdevenir sagrat, fort, significatiu, punt de trobada amb Déu, lloc d'experiència profunda on es viu un temps altre. Deia ja Mircea Eliade a El sagrat i el profà que, "per l'home religiós, l'espai no és homogeni; presenta ruptures, fractures; hi ha porcions d'espai qualitativament diferents de les altres".

Però no sempre és fàcil abstreure's del soroll urbà ni esquivar les distraccions quotidianes. Tots hem experimentat algun cop com ajuda espiritualment el silenci massís d'una capella romànica, l'elevació ordenada d'una catedral gòtica, la festa joiosa d'una església barroca, la buidor purificadora d'una església contemporània, el caliu d'una celebració al voltant d'una taula, la intimitat d'una pregària en família...
Ermita de Sant Salvador
Avui, i per començar la meva aportació en aquest blog, vull oferir alguns apunts sobre els racons de pregària. En temps de crisi gairebé no es construeixen esglésies, però a les comunitats i a les cases ens trobem sovint amb la necessitat d'adaptar espais existents, convertir una sala en un lloc de meditació o crear un racó on els més petits i els més grans de la casa s'apropin cada nit per agrair el dia. I, per adaptar aquests espais, va bé tenir algunes idees clares.
Racó de pregària familiar
En primer lloc, hem de saber per a què volem l'espai: si és per a la celebració comunitària, per a un moment de pregària, com a espai de contemplació... Perquè això determinarà la disposició de les nostres mirades: és diferent que tots mirem cap a una paret de fons, que ens mirem els uns als altres en cercle o que es combinin les dues configuracions (com passa sovint a missa). Si configurem un cercle —forma bàsica de trobada— estem creant un espai comunitari, de trobada, un espai propici a compartir la vida, a pregar en conjunt. Un cercle deixa sempre un espai al mig que es pot aprofitar de moltes maneres: amb una taula, foc, aigua, flors..., tot pot estar convocat a aquest centre buit i ple alhora, perquè el més important és el grup que es troba i es mira els ulls.
Tavertet - casa Raimon Panikkar
En canvi, si disposem una paret de fons perquè convoqui totes les mirades, estem creant un espai més contemplatiu, que pot ser per a una o per a cent persones. Els barrocs creaven retaules catequètics, a l’Orient es mira una paret buida o un jardí de pedres meticulosament traçat, els musulmans s'orienten cap a la Meca... Hi ha qui necessita icones, una creu, espelmes, flors; per a d'altres unes teles de colors càlids, una pintura o escultura; a molts els ajuda un cercle zen, un Buddha somrient o un Crist despullat. Recorrem a imatges, objectes, icones que ens recorden actituds interiors, que ens eleven del soroll quotidià al silenci, al que està més enllà o més ençà de nosaltres mateixos (segons les tradicions espirituals); però hi ha el perill que aquestes imatges es converteixin en obstacles, ídols que atrauen però no ajuden a una experiència més profunda de descentrament.
Casa d'espiritualitat Sant Felip Neri (Sarrià) - Zendo
Un altre aspecte molt important d'aquests espais o racons de pregària —després de la disposició espacial i del fons de mirada— és el terra: no en va s'utilitzen coixins, catifes, tamborets que ajuden el cos a estar despert però serè alhora. Asseguts o de genolls, ens disposem a buidar-nos i a sortir del nostre cercle de preocupacions vitals per posar-nos sota la mirada i la perspectiva de Déu. També la gent del teatre més alternatiu sap que pot prescindir de l'escenografia, dels decorats, dels vestits; però necessita un bon terra que reuneixi i aculli tothom, que no origini distàncies infranquejables, que doni possibilitats al cos i al grup per expressar-se.
Taizé - església de la reconciliació
Per tot el que hem dit podem copsar un principi important: preparar un racó de pregària no és construir espais de manera perenne, sinó disposar de manera efímera elements (pobres, vius, íntims) que ens ajuden a meditar o celebrar el misteri. Els artistes dels anys seixanta ho van entendre molt bé quan van proposar instal·lacions efímeres conceptualment molt potents, un arte povera que acceptava la creativitat de cadascú i la caducitat dels materials de tots els dies. L'efímer és el que està viu, el que canvia segons els nostres canvis, les nostres necessitats. Les flors de primavera o les fulles seques de tardor, el pessebre per Nadal o petxines de la platja a l'estiu, tot pot estar convocat al racó de pregària, aquell loc específic de la casa on es reuneix la família al vespre o aquell grup de pregària setmanalment. L'efímer és porta d'accés al sagrat (així titulava el meu llibre de fa uns anys, Camins efímers cap a l'etern), una invitació a integrar la vida quotidiana i purificar-la.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.