El P. Congar (1904-1995) va realitzar en el seu llibre Entretiens d’automne (1987) un diagnòstic, tan senzill com clarivident: el catolicisme postridentí ha establert una cuirassa espessa per als catòlics, i aquesta cuirassa està sent diluïda o arrencanda a causa de la secularització i els canvis socials. Si la pèrdua o la destrucció de la cuirassa ocasiona la indefensió i la vulnerabilitat, com és evident, quines sortides hi ha per arreglar la situació? La seva premonició va obrir horitzons de llum: el catolicisme actual o desenvolupa l’esquelet de la vida cristiana, l’experiència i la vida interior, o no tindrà possibilitats de supervivència.
Esquelet enfront de cuirassa. Consistència enfront de protecció. Intempèrie enfront de seguretat. Aquesta dinàmica suggerida pel P. Congar va arrelar en la seva pròpia vida. Un intel·lectual, avançat i brillant com ell, no només es va barallar amb els llibres a les biblioteques o no només va escriure els seus textos a la llum del flexo a la taula de treball, sinó que va viure en carn pròpia uns cinc anys en un camp de concentració nazi. Va poder observar en ell mateix que per superar les dificultats la millor solució no era tancar-se en una cuirassa, sinó desenvolupar un esquelet sòlid, que fos el suport de la musculatura. Refugiar-se a la cova de la seguretat és una solució de curt abast. Quan se surt a l’exterior, es perd. Qui creix en una bombolla, es dilueix quan l’abandona. L’esquelet permet afrontar els esdeveniments des de la consistència interior. Sense vida personal profunda, no hi ha supervivència en un camp de concentració. El futur s’obre només davant dels que han trobat el sentit de la seva vida, com li va passar en una experiència similar a Viktor Frankl. No es tracta d’aïllar-se ni d’amagar-se en una cuirassa. Jesús va ser molt explícit. «No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne» (Jn 17,15). Perquè això sigui possible, dos requisits: santificar-se en la veritat i ser tots un. La veritat d’ells mateixos, la veritat de la societat, la veritat de la comunitat eclesial... En aquesta constància, ens va la llibertat: «La veritat us farà lliures.» El camí del diàleg i de la transparència. Ser tots un significa no tancar-me en la meva veritat sinó obrir-me a la comunió. La cuirassa no serveix per aconseguir aquests objectius. L’esquelet, sí.
Uns quants problemes greus del catolicisme actual provenen de la manca d’esquelet i quan manca l’esquelet es construeix la cuirassa. La vida cristiana, l’experiència espiritual i la vida interior requereixen grans dosis d’esforç en la formació. Com que el vent que bufa és molt fort, com que l’onatge del mar està encrespat, la temptació és buscar una cuirassa per aixoplugar-se. Avui observem tendències d’aquest tipus. Amb l’ànsia de garantir la supervivència, es tria el camí equivocat. En condicions adverses, només els que tinguin un bon esquelet podran sobreviure. Com es planteja avui la formació de sacerdots, de persones de vida consagrada, de líders laics? Com s’estimula les comunitats cristianes? Quina formació es dóna a les parròquies? La pastoral de la cuirassa només funciona quan els destinataris es mantenen dins de la cuirassa. La norma serveix de referència. Quan en surten, el que han rebut s’engega a rodar i es lliuren al millor postor. La pastoral de l’esquelet s’obre a l’alenada de l’Esperit. Es tracta d’un procés més lent, amb etapes indefugibles de personalització. Requereix formadors no dogmàtics, dialogants, interdisciplinaris i testimonis del que anuncien.
