Vés al contingut

“El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.” (Jn 20,1-2)

“Ell els diu: No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: "Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir." “ (Mc 16, 6-7)
La meditació del tridu pasqual ens ofereix infinitats de possibilitats per a l’estudi dels espais celebratius cristians, fins i tot diria que, així com el relat de la passió és el moll de l’ós dels evangelis, així també ho hauria de ser per a la reflexió de l’arquitectura eclesial contemporània. En el relat de la passió trobem la referència a la cena del Senyor, a l’hort de Getsemaní, a la creu, a l’esquinçament del vel del temple i, molt especialment, el relat de la tomba buida.
Per això, avui m’agradaria presentar un espai celebratiu basat en el buit, però un buit que aplega en ell a la comunitat i la litúrgia: la parròquia de Saint Françoise de Molitor, de Corinne Callies, Jean-Marie Duthilleul / AREP. 2005, a París. Llegim en els relats de la tomba buida que en els seguidors de Jesús es dóna alhora un desconcert i una indicació. El desconcert prové de la desaparició del cos de Jesús, i la indicació prové de la promesa del ressuscitat de ser re-trobat a la Galilea dels pagans, és a dir, en el retorn a la profanitat de la vida quotidiana. És en la tensió entre el record del Jesús històric i la promesa escatològica del Crist de la Fe que sorgeix la comunitat cristiana i és, precisament aquesta tensió, la que constitueix l’espai de Molitor.
Aquest romandre en tensió es formalitza en una planta el·líptica que manté la centralitat del buit i la linealitat que mena a l’esperança a través de l’eix major, a on es disposa, per ordre visual a l’accés, el baptisteri (en un extrem), l’altar (al centre), l’ambó (en l’altre extrem) i la creu prèvia a un jardí exterior (ja fora de l’el·lipse).
Dissabte Sant és el dia en que no es celebra l’eucaristia. L’altar resta buit, al centre de l’església. El Senyor no hi és, hem perdut la línia de l’horitzó i sembla que hauríem d’anar amb una llanterna amb la ma predicant per les grans superfícies comercials, que no saben res de guardar les festes, la mort de Déu («¿Qué ha sido de Dios?» Fulminándolos con la mirada agregó: «Os lo voy a decir. Lo hemos matado. Vosotros y yo lo hemos matado. Hemos dejado esta tierra sin su sol, sin su orden, sin quién pueda conducirla... ¿Hemos vaciado el mar? Vagamos como a través de una nada infinita». Gaia Ciència núm. 125. F. Nietzsche). Si ens quedem amb la tomba buida, sense resurrecció, som els més desgraciats dels homes (1 Co 15,19) i ens veiem abocats al nihilisme.
Ara bé, així i tot, cal passar per la creu i la tomba buida, per l’abandó de tota referència a Déu (Mc 15,34), per tal d’arribar a la resurrecció o, tal com canta en Sabina: “Que no te vendan amor sin espinas”. El buit central de Molitor, que està situat a un nivell inferior, remet a aquesta kènosi (abaixament. Fp 2) del Jesús Històric, a un fer-se no-res per ser solidari amb els qui són tinguts per no-res. Que l’altar ocupi aquest lloc d’abaixament també apunta a l’eucaristia com servei, lligant-lo amb la versió joànica de la darrera cena (Jn 13,1-20).
Però les visuals d’aquest espai no queden enclotades en el seu centre, sinó que la linealitat de la forma i dels elements mouen la mirada vers la creu daurada (gloriosa, com la creu en mosaic de San Vital de Ravenna, a la dreta) i entotsolada que resta il·luminada pel jardí exterior, una clara referència a la parusia i a l’esperança cristiana. Més enllà del jardí inaccessible - en referència a l’Edèn, el jardí del Càntic dels Càntics, l’hort de Getsemaní o el jardí urbà de la Jerusalem Celestial de l’Apocalipsi - s’entreveu la ciutat de París, la Galilea de la comunitat parroquial, el pesat traginar del quotidià convidat a ser viscut a través de la llum del Ressuscitat, el Crist de la Fe.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.