Vés al contingut

El dejuni és una d’aquelles practiques tradicionals de l’Església que varen ser abandonades com a conseqüència de la desfiguració antievangèlica i ritualizant (ja denunciada pel mateix Jesús) en la qual havien caigut. Per això, com a pràctica religiosa, el dejuni és vist com una raresa del passat i ha quedat reclòs en àmbits minoritaris, normalment monàstics.

En canvi, curiosament, el dejuni sí és practicat avui en la nostra societat sense motivacions ni finalitats explícitament religioses: com a instrument de lluita política, com a forma de protesta en defensa de reivindicacions particulars o com a mètode terapèutic. De vegades també amb finalitats relacionades simplement amb l’estètica del cos, sovint associat a trastorns alimentaris.
La pèrdua de la pràctica del dejuni és un empobriment per la vida cristiana, perquè es tracta d’una eina que, adequadament utilitzada, pot contribuir poderosament a la pregària, al creixement en la fe i en l’actitud personal de servei. Existeix en l’Església una molt antiga saviesa al respecte (com en moltes altres grans religions), que té la seva arrel ja en els primers cristians i probablement en Crist mateix.
El gran mestre espiritual Anselm Grün, a qui segueixo en aquesta reflexió, afirma en un breu opuscle dedicat al tema (només en conec la versió italiana “Digiunare per il corpo e per lo spirito”, Ed. San Paolo, Torino, 2003), recuperant una vella metàfora, que el dejuni constitueix una llum preciosa per a la pregària, que d’aquesta manera involucra també el cos. És pregària amb el cos i amb l’esperit. Perquè el dejuni, quan s’orienta adequadament, fa la pregària més seriosa, més profunda i més intensa, implicant tot el nostre ésser.
El dejuni ens ajuda a identificar-nos amb els que pateixen i fer-nos-en més propers. Ens pot ajudar a tenir presents els més mil milions d’éssers humans que pateixen fam i privacions greus, com també totes les situacions de misèria.
Des que comencem un dejuni, els nostres sentits externs i interns s’aguditzen. Entrem progressivament en un estat d’obertura cap a l’ésser i alhora cap a la nostra interioritat més profunda, procés que ens condueix a girar-nos més plenament cap a Déu. I és que en el dejuni descobrim la nostra feblesa i la nostra dependència de Déu i, des d’aquí, experimentem que només Ell pot saciar plenament les nostres aspiracions més profundes.
Certament, el dejuni també té els seus perills, com quan es busca la pura autocomplaença o el reconeixement extern o quan es cau en un solipsisme. També pot ser entès erròniament. El dejuni no és un fi en ell mateix. Ni es tracta d’un simple exercici d’autocontrol, ni una prova per demostrar-nos res a nosaltres mateixos, ni tampoc una mortificació o un càstig del cos. Només té sentit quan va adreçat a aprofundir en la pregària i a l’esforç de trobar-nos amb el Crist. I si s’orienta correctament, es viu no com un sofriment, sinó amb gran goig.
El dejuni admet múltiples formes i intensitats. Cal que s’adapti a les circumstàncies i limitacions de cada persona. Lògicament, per raons de salut o d’edat, no tothom n’és apte. Però em sembla que les comunitats cristianes farien bé de proposar aquest camí i acompanyar-hi a moltes persones per afavorir així una vida de pregària més intensa. De fet, per enfocar-lo bé, requereix d’un procés personal, tenint present que les primeres vegades que es practica pot fer-se difícil. El més adequat, doncs, és iniciar-se a poc a poc, de la mà d’experts i preferentment practicar-lo en comunitat, sobretot quan es vol fer amb de molts dies.
Aquestes ratlles volen ser una invitació a tastar aquesta experiència, molt interessant com a preparació dels temps litúrgics forts, especialment en la Quaresma.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.