Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La revolta als carrers d’Atenes i les retallades imposades per la Unió Europea –sota el dictat d’Angela Merkel- crec que ens obliguen a reflexionar sobre si les mesures que s’imposen als països del sud d’Europa representen l’única sortida possible a l’actual crisi. Mesures dràstiques que no només suposen una reducció notable de prestacions socials dels estats, sinó que, a més, comporten una davallada molt seria de l’activitat econòmica amb riscs probables de recessió. Aquest és l’únic camí? Aquest és el millor camí?

Cada vegada dissenteixo més de les polítiques econòmiques i socials que està imposant la Cancellera alemanya. La radicalitat amb què es volen aplicar aquestes mesures està comportant grans tensions socials que afecten tota la societat grega i la seva vinculació a la Unió Europea i a la zona Euro. La intervenció de la Unió i del Fons Monetari Internacional és més dura que la que podria fer la mateixa administració federal americana en un dels seus cinquanta estats si aquests es trobessin en una situació financera similar. Les condicions, acompanyades de maneres de fer prepotents, crec honestament que són del tot inacceptables.

Estic convençut que, a més de mesures assenyades d’ajustament de la despesa pública, se n’han de prendre d’altres de caràcter econòmic, d’incentivació de l’activitat productiva, de creació i generació d’ocupació i de manteniment de les estructures de cohesió social. Si el continent europeu és diferent de moltes altres contrades del món és precisament pel seu model social, per un model en el qual, al costat del lliure mercat, existeix una intervenció dels poders públics per assegurar una cohesió social, per aconseguir què la llibertat i el progrés estiguin a l’abast del més gran nombre de persones.

Merkel està aconseguint trencar aquestes bases. Fins quan? Fins a les properes eleccions franceses? Hi ha marge per una altra política?
Jo crec que sí. Hi ha marge. Una altra política és possible.