Més darwinistes que Darwin

Dir que l’obra de Darwin ha tingut una influència notable en la cultura occidental no és una gran novetat. Efectivament la idea que les especies vives van evolucionar des d’un avantpassat comú per selecció natural va contraposar-se a l’explicació dels orígens que narra el Gènesi. Però no és aquest l’impacte de les idees darwinianes sobre el que vull reflexionar, tenint en compte que ja es va produir la conciliació entre creacionisme i evolucionisme sobretot a partir de l’obra del jesuïta Theilhard de Chardin i l’explicitació de Joan Pau II de que la fe cristiana no té dificultat en assumir l’evolucionisme, sempre que no sigui un evolucionisme només materialista i s’assumeixi l’acció de Déu en passar del que és natural i animal al que és humà per la infusió de l’anima humana. D’això en parlarem en una altra ocasió.

En el que vull entrar és en un altre tipus d’impacte de les idees darwinianes en el que s’ha denominat darwinisme social. Això és la utilització de les lleis naturals per justificar opcions morals i polítiques. Històricament s’ha donat el fenomen de una interpretació simplista de l’original Darwin. Etòlegs reconeguts com Konrad Lorenz, o Richard Dawkins haurien sobrevalorat el paper que té l’agressió i la supremacia dels més forts en detriment dels febles com a mecanisme essencial de selecció natural. Així interpretades les lleis naturals justificarien tota mena de sistemes polítics autoritaris i agressius (el predomini dels forts). Ens sona una mica el que ha estat el colonialisme, les dictadures autoritàries (de tots signes) en la civilitzada Europa? I es que els sistemes polítics i socials de bona part de la nostra història dels darrers 150 anys han estat poc o molt influïts per aquest darwinisme social. Encara a vegades en entorns acadèmics es cita Darwin d’aquesta forma. En el mon dels negocis encara alguns sembla que tenen al cap aquesta poderosa imatge de que el peix gran es menja al petit en una espècie de selva competitiva per la supervivència. En l’esfera de l’educació encara alguns eduquen els fills com si haguessin de viure en una selva en la que només els forts sobreviuen, etc. etc...

El més curiós del cas és que Darwin mai va ser tant darwinista. I és el que han descobert recentment una nova generació d’etòlegs com Jane Goodall o Frans de Waal: Fins i tot en les especies més agressives de primats, com els ximpanzés, l’altruisme i la cura pels membres del grup té un paper essencial en el seu comportament i un valor clau per la supervivència de l’espècie. I si això passa amb els instintius i agressius ximpanzés, com no ha de passar amb els socials, tecnològics i cooperatius humans? Així doncs s’han de revisar totalment els postulats del darwinisme social. No sobreviuen els més forts que eliminen els altres, sinó els més adaptats. I això és el que va dir Darwin! I aquests són (en el mon animal) els grups que saben col·laborar més a partir dels llaços naturals d’afecte.

Com sol passar n’hi ha hagut alguns que varen ser més darwinistes que el propi Darwin, i en aquest cas els efectes per la humanitat son ben coneguts. Quants sistemes polítics autoritaris ens hauríem estalviat? Com es pot justificar una moral que vulgui ser cívica a partir de postulats només individualistes i egoistes? Això donaria per molt més. De moment vista l’errada i les conseqüències que ha tingut, sembla prou important com per intentar corregir-la. De savis és rectificar.

I ara us podeu preguntar: I a que ve que el Dr. Gallifa ens vulgui convèncer per aquestes vies de la importància de l’altruisme, si ja ho sabíem!... Si, amics lectors, ja ho sabíem, però es que hem d’estar a l’atri dels gentils, eh?