Twitter i Educació

A les acaballes del curs acadèmic, els professors d’universitat tenim encara coses per fer: En el meu cas acabar d’escriure alguns articles, començar a preparar el curs vinent i fer algun curs de formació. Tot amb un ritme més relaxat... Així la setmana passada vaig fer un curs sobre l’ús de Twitter, aquesta xarxa social en la que els usuaris envien i reben missatges curts (màxim 140 caràcters). Ja em vaig poder estrenar fent algun tweet (enviar algun d’aquests missatges) o retweet (reenviar-los). Per exemple vaig poder reenviar als meus “seguidors” (es diuen així) el tweet de Benet XVI per promoure el portal del Vaticà. Els meus seguidors de moment son alguns “amics” (no vull dir amics personals, sinó que es diuen així les persones que s’envien mútuament els tweets). Efectivament doncs, després d’entrar el meu “avatar” (no és ciència ficció, sinó que es diu així la fotografia i algunes dades personals), ja sóc un mes dels –diuen- 200 milions de persones d’aquesta xarxa.

Una primera impressió és que aquesta xarxa facilita l’accés als continguts en els que un està interessat, ja que es pot escollir a qui seguir... I hi ha usuaris molt actius! Twitter, a més a més, canvia el sentit del temps en la informació, ja que el ritme instantani de les actualitzacions permet acostar a l’instant vivències, experiències, opinions o informacions d’altres persones. No cal dir que s’han de posar límits a aquest consum d’informació que pot fer-se totalment inabastable, fins i tot pot ser potencialment addictiu! A més requereix d’una mica de vetlla i cura ja que ens hem de responsabilitzar de la qualitat de la nostra experiència, escollint quin tipus de missatges seguim o no seguim. Vull dir que de tant en tant s’ha de donar algú de baixa. .. Bé, tot plegat, per si no ho tenia prou clar encara, em porta a adonar-me com el mon 2.0, en el que ens hem anat posant, va canviant definitivament la forma com rebem i donem informació. I no cal dir la dels nostres estudiants!

No ens podem quedar només amb la constatació, sinó que hem de veure’n el seu potencial educatiu. I sens dubte Twitter el té. Ja sé que només 140 caràcters semblen pocs al costat de la tendència a argumentar que tenim els professors... Tanmateix no es tracta de substituir els continguts per missatges curts, ni tampoc d’enviar informacions unidireccionals del professor cap als estudiants, sinó de fer possible el que els psicòlegs constructivistes anomenen “comunitats d’aprenentatge”. Efectivament una part del que aprenem és una construcció que realitzem amb els altres. D’aquí la importància del treball en equip, que permet construir amb altres persones realitats més elaborades i segurament més completes del que podríem fer aïlladament. El coneixement en una part és una construcció social.

Ens ho explicava el professor del curs Jorge Coderch: Amb Twitter l’equip no cal que es trobi físicament en el mateix lloc, ni que coincideixi en el temps davant de l’ordinador. En qualsevol moment qualsevol persona pot enviar un tweet als altres, si cal amb els enllaços corresponents: unes pàgines visitades, una reflexió feta, un llibre llegit que es pot recomanar, una pel·lícula vista, un document elaborat (bloc, wiki, etc..)... No es tracta de substituir les classes, ni els treballs més presencials, sinó de mantenir una xarxa paral·lela, que pugui perllongar el que aprenem i integrar-ho amb les experiències vitals que anem tenint i volent compartir. Vull dir les experiències del professor i les dels estudiants, que això és una xarxa. També hem d’anar aprenent a explicar en aquesta xarxa la nostra experiència espiritual i religiosa.

M’he posat deures pel curs vinent però ho deixaré pel setembre: M’animo a fer una xarxa sobre Psicologia de la Persona amb els meus estudiants. Com que això és obert si us en voleu fer seguidors i fer-hi aportacions ja ho sabeu!