Esquerra, dreta, Església

Hi ha cristians que militen políticament a l’esquerra; d’altres, en més quantitat, a la dreta. La seva militància troba dificultats de consciència a causa de la seva adscripció política? Cadascú s’ho sap en el seu cas. Des d’una òptica externa, es tracta de situacions complexes, tant per als individus com per als partits. Crec que cal revisar les relacions entre l’esquerra i la dreta amb l’Església, i viceversa. Hi ha massa tòpics. Persisteixen les actituds ancestrals que es repeteixen de manera mecànica. No es produeixen enfocaments nous ni postures innovadores. Es manté el clixé. Segurament avui cal replantejar els continguts de retrets, crítiques, distàncies i atacs, d’una banda, i, de l’altra, no donar per suposat cert maridatge. Em sorprèn l’estratègia, especialment en els partits d’esquerra, perquè no acabo de veure que doni resultats positius per als qui la promouen.

El missatge cristià té punts d’identificació, en major o menor grau, amb els programes dels partits polítics, però també punts de desencontre i llunyania. Un fet comprensible. Hi ha cristians que opten per l’esquerra perquè troben en la seva utopia una proximitat més gran amb l’evangeli en defensar la igualtat, la justícia social i altres valors afins de la seva proposta. No poden evitar la incomoditat amb un sector netament laïcista de la seva pròpia opció política, que nega el pa i la sal a la religió, especialment a la catòlica. Aquesta divisió es palpa amb més agudesa en els partits més radicals d’esquerra, on militen cristians compromesos i laïcistes obsessius. Els socialistes, potser no amb la mateixa força, reprodueixen també aquest esquema. Zapatero va jugar amb frivolitat en aquest camp, amb mesures i intervencions més d’aparador que de profunditat, sense cap cost econòmic, esperant que li reportés vots i en reforcés la imatge d’esquerra per atenuar així la seva deriva econòmica de dretes. El sector laïcista s’ha pogut veure complagut, però molta gent amb vinculacions religioses, quan fuig d’aquests plantejaments, ha quedat captiva dels partits de dretes, als quals els surten gratis les noves incorporacions. Les persones que s’han sentit fustigades en les seves conviccions s’han llançat acríticament a altres partits, que també tenen continguts que lesionen el missatge cristià, com plantejaments neoliberals en economia, que donen prioritat al benefici sobre la persona. Si l’esquerra proposa el trasllat als dilluns d’algunes festes religioses seria laïcisme pur (o potser el vendria com a tal). Si ho fa la dreta, Rajoy ja ha deixat entreveure que serà així, és per raons d’economia, ídol que justifica qualsevol sacrifici. Quines serien les reaccions de l’Església en tots dos casos?

A Espanya, la polarització entre esquerra i dreta és molt forta. La postura política enfront de la religió també està polaritzada. Fa la impressió que encara no s’han superat les postures de l’inici del segle passat. A Catalunya, es produeixen més matisos perquè l’arc parlamentari català està més diversificat. L’Església catalana presenta un tarannà propi, que propicia un clima de diàleg i respecte més gran, que no s’ha d’entendre com a desistiment de responsabilitats i conviccions. L’increment en els darrers anys de la presència de la religió musulmana, i fins i tot d’altres de minoritàries, ha descol·locat els sectors laïcistes, que aprofiten la situació per intentar diluir el catolicisme en la multireligiositat, però que a la vegada suposa un pas enrere per a les seves tesis.