Elles i ells

Elles i ells, després d’un període d’escolta i de discerniment, van decidir consagrar la seva vida a Déu a través del seguiment de Jesús. Elles i ells treballen en l’avantguarda eclesial, a les zones de frontera eclesial, a la perifèria de les ciutats, als ambients de marginació, en el diàleg entre la fe i la cultura, en l’àmbit de l’educació i de la sanitat, en els espais de contemplació... Elles i ells s’acostumen a moure entre bambolines amb gran discreció i l’anonimat en cobreix les aportacions. Elles i ells també admeten que hi hagi alguns companys mediàtics, tot i que són pocs, perquè respecten la llibertat i el pluralisme. Elles i ells saben que han apostat per un estil de vida no sempre fàcil. A les trinxeres de la història és més freqüent rebre ferides i córrer riscos. Elles i ells coneixen la distància entre la utopia del Regne i la realitat, de vegades fràgil i trencadissa, de la seva vida. Les ombres no impedeixen descobrir la llum que brilla en cada trenc d’alba. Elles i ells consideren la seva vocació com un do i no com una conquesta. Ressonen dins seu les paraules de Jesús en l’última cena: «No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres» (Jn 15,16). Mèrit, cap. Només es tracta de fer-se digne de la vocació rebuda. Superioritat sobre els altres, cap. Les gràcies són diverses, totes provenen de la mateixa font i totes elles són complementàries. Elles i ells lluiten per viure en humilitat, és a dir, enganxats a terra amb la vista al cel.

Elles i ells sintonitzen, especialment, amb la funció profètica, innata a la seva tasca. Anunciar la bona notícia a tothom i denunciar qualsevol conducta que fereixi el rostre i el cor dels homes i les dones del nostre temps. Qui bufeteja un semblant, fa malbé la faç de Jesús. Sempre atents a l’evangeli i a la realitat. De vegades, incòmodes, perquè anuncien missatges contraculturals. Elles i ells fan de la fraternitat el seu signe visible, seguint les pautes del Mestre: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8). Lluiten per evitar la confrontació sobre qui és més important. Elles i ells, anticipen d’aquesta manera l’estil de relació que presidirà la vida futura, la vida escatològica com els agrada dir als teòlegs. El seu model no és la piràmide sinó el cercle, al centre del qual hi ha Jesús abraçant un infant, imatge de la fragilitat i de la gent necessitada. Elles i ells són conscients que «no hi ha res tan tortuós i tan malalt com el nostre cor, qui el pot conèixer a fons?» (Jr 7,9). Per aquest motiu demanen a Déu un cor nou, un cor de carn, sensible a l’amor (Ez 36,26).