Vés al contingut

En l’anterior entrada tractàvem breument sobre l’aprendre a pensar. I això ens porta a considerar la dimensió mediadora de l’educació. La rellevància d’entendre l’educació com a mediació està en que aquesta concepció va més enllà d’entendre educació només com a instrucció o com a transmissió de coneixements. I és això tant rellevant? Vegem: Fins fa poc temps fins i tot alguns professors catedràtics o titulars de Pedagogia sostenien que les institucions educatives (escola, universitat) només havien d’instruir, de transmetre coneixements! Això estava molt en consonància, per altra banda, amb els ideals de la Modernitat: transmetre coneixements i com a màxim inculcar alguns valors de ciutadania a través de matèries com la història, entesa com a història del progrés humà regit per la ciència i la tecnologia. No dic que no sigui coherent, ni que estigui malament. Només que si entenem l’educació com a mediació se’ns clarifica el fet que amb la perspectiva anterior no n’hi ha prou per explicar totes les dimensions de l’educació.

Hi ha varis significats de la paraula mediació. El significat més emprat és el que entén mediació com a situació d’estar enmig de dues parts amb postures i interessos diferents i/o com a procés d’ajuda per resoldre conflictes entre parts. Tanmateix aquest no és l’únic significat de la paraula mediació, ni el més emprat per l’educació, que és el que exposarem a continuació. Mediació s’entén, també des de la psicologia i l’educació, com estar al mig però en aquest cas entre l’individu que aprèn i la seva cultura de referència. Els mediadors primers són els pares i després també els adults que tenen una funció educativa. Vigotski, un psicòleg rus de principis del segle XX, és qui primer va entendre la mediació d’aquesta forma . Així la cultura, a través d’aquest procés antropològic de mediació, esdevé font d’humanització. És tota una perspectiva que ha donat lloc a considerar la importància de les dimensions socials i culturals, com a complementàries a les més biològiques i individuals.

Entenem cultura en sentit ampli del terme, en sentit antropològic: valors, aprenentatges, actituds o comportaments valorats per un grup humà i que passen d’una generació a una altra. No estem parlant de inculcar uns valors o uns altres, estem parlant del procés general mitjançant el que totes les cultures humanes, pel fet de ser-ne, traspassen als membres més joves la seva visió del mon i aprenentatges bàsics i així les persones i les cultures tenen una continuïtat generacional. És important fer notar aquí que els processos de mediació no sempre són totalment conscients o controlats, sinó que com Bruner sosté, formen part de l’estil de vida tècnic-social humà. Així és com aquest autor nord-americà va estudiar i entendre el procés d’adquisició del llenguatge per part dels nens i nenes.

I que fan els mediadors? Feuerstein ens explica com els mediadors seleccionen els estímuls educatius, els emmarquen en l’espai i en el temps i també doten els estímuls de significat. Sense aquest procés de mediació no acabaríem de sortir dels models conductistes, centrats en connectar estímul amb resposta. Per l’individu, quan els mediadors no han actuat, es tradueix en un estat de desorientació i falta d’identitat cultural que el deixa en una situació desfavorable. Els mediadors ajuden en el procés de flexibilitzar la ment, d’estimular la confiança en les pròpies possibilitats i ajuden fonamentalment al que Feuesrtein observa com a característica més important de l’antropologia humana: la capacitat d’adaptar-se i canviar. La perspectiva de Feuerstein va ser introduïda a Catalunya i a Espanya fa uns anys per La Salle. Jo la vaig descobrir del Gmà. Ramon Farrés i vaig desenvolupar sobre aquesta perspectiva la tesi doctoral.

L’educació es pot entendre com a mediació. Així no seria possible educar sense traslladar, més conscientment o menys, una visió del mon, una actitud davant els objectes de coneixement i davant els altres. Els educands aprenen de tot, dels que se’ls hi ensenya conscientment i deliberada però també aprenen de l’exemple que se’ls dona. Per tant el contingut a aprendre no esgota la finalitat de l’educació. S’ensenya per la vida i el contingut és un mitjà. Des de la perspectiva que considerem no es pot prescindir d’aquesta dimensió, ja que està implicada en el mateix fet d’ensenyar i aprendre. Millor, per tant, fer-nos conscients de tots els processos involucrats en l’ensenyar i aprendre i així poder clarificar millor què suposa la interacció educativa i quins elements hi han implicats.

Una educació sense la dimensió de la mediació posa, per exemple, les coses més difícils a l’educació religiosa. Més enllà de transmissió d’informació, és important per l’educació religiosa que l’educand pugui relacionar el que aprèn amb la vida. Educar en la dimensió religiosa troba el seu encaix natural en entendre l’educació com a mediació.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.