Tothom convindrà que l’esforç és una de les disposicions més reivindicades darrerament. Sense anar més lluny ha tingut una enorme quantitat de referències en la darrera campanya electoral. En el context de la crisi econòmica ha estat reclamat per entorns externs i interns al nostre país, amb connotacions de caire estructural, empresarial o personal. També per fer avançar l’ecologisme i la sostenibilitat. En l’àmbit de l’educació és un valor que la majoria d’educadors considera de foment prioritari. Preguntar-nos sobre l’origen d’aquesta demanda o sobre la raó de la dificultat de la seva pràctica en el context cultural actual no és gens banal. Però ambdues preguntes ens remeten necessàriament a una qüestió nuclear: què n’aporta?
L’esforç comporta una manera de procedir. L’esforç suposa, primerament, el discerniment en la tria d’un propòsit o un projecte. Implica conèixer i acostar-nos al bé que necessitem. Això ja és un guany. L’esforç, a més de parlar de les fites, fa èmfasi en les condicions o exigències de l’itinerari. Aquest és un segon aspecte positiu. No tots els recorreguts es fan igual. Aquest és el camí de la regularitat, de l’estar amatent, del rigor... Llavors es converteix en bressol i viver de la constància i de la responsabilitat. L’esforç fa viable, esperona, aproxima a l’objectiu que ens proposem. És el gran aliat que acosta allò que sembla o és difícil. Produeix cansament però alhora satisfacció perquè freqüentment els petits resultats són evidents. Amb l’esforç, la contrarietat, el problema, l’adversitat o el repte es converteixen en un estímul personal.
L’esforç afavoreix el creixement de la personalitat. Esforç va molt lligat a llibertat i voluntat, dos eixos fonamentals de la persona. No sempre és fàcil escollir ni controlar allò que volem. L’esforç possibilita l’exercici de la llibertat i de la voluntat perquè facilita la superació o la reacció, la renúncia o la generositat davant determinades decisions. En el marc del desenvolupament professional implica la perseverança, mantenir-se ferm malgrat les dificultats. I en l’àmbit de les relacions personals, la tenacitat, l’assiduïtat i la fidelitat. I això suposa un enorme valor per afrontar esdeveniments gens fàcils o inesperats. L’esforç no dóna plaer però aporta satisfacció i goig, i també, autonomia, sent aquesta un dels principals objectius del creixement humà. L’esforç educa la paciència i l’esperança. Davant d’un futur complex, l’esforç emergeix com un gran actiu personal.
L’esforç incrementa els resultats objectius en benefici de la comunitat. Més enllà del creixement personal, l’esforç participa en la millora de la comunitat. Ho visualitzen clarament en moltes campanyes. Alhora, els grans problemes del present i del futur -l’economia, la dignitat de la persona, l’ecologia, etc.- comportaran unes dosis importants d’esforç compartit si volem de debò reconduir moltes de les situacions dramàtiques. L’esforç es converteix en l’avantsala de la solidaritat i del bé comú.
Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1685, 8 de gener de 2012, pg. 14.
Tags
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.