Sensibles a la realitat social

Aquest és l'escrit, del bisbe Agustí Cortés, de Sant Feliu de LLobregat, que introdueix el material de l'objectiu diocesà d'enguany, que porta el títol de "El compromís social del cristià" i que parteix del treball fet el curs passat per l'Equip de Pastoral Obrera del bisbat.

Que la realitat social avui ens colpeja el cor, sembla quelcom evident. Per la via d’una greu crisi econòmica, ha penetrat el sofriment en la vida quotidiana, en els àmbits de la política i, fins i tot, de la cultura. Tots, per tant, estem afectats. Només aquell que viu tancat en el seu aïllament egoista, incapaç d’obrir-se al sofriment de l’altre, amb ulls tant sols per al propi problema, podrà mantenir-se al marge d’una societat que gemega.

L’ésser humà té un recurs natural psicològic per a que la persona s’obri al sofriment aliè: és la sensibilitat vers el dolor, la capacitat d’empatia i la compassió. Aquesta sensibilitat reacciona davant l’estímul d’una realitat palpable i impactant, i és l’origen de no pocs compromisos en favor dels altres. Però molt sovint no passen de ser cops de sensibilitat i generositat. Voldríem que aquesta sensibilitat anés més enllà i esdevingués una actitud habitual, una virtut, una personalitat, fins i tot un estil i una forma estable de vida.

Per als creients, la sensibilitat social és una crida personal de Jesucrist, és proposta evangèlica. L’anunci de l’Evangeli consisteix essencialment en la invitació a sortir d’un mateix per estimar i servir Déu i els germans. La sensibilitat social forma part, en efecte, de tota la concepció de món i de vida, que formulem i professem en el Credo. A més n’és conseqüència, com tot el conjunt de la vida moral del cristià. El Déu dels cristians, al qual estimem i servim, és Creador i Redemptor del món i, així mateix, els germans, als quals som cridats a estimar i servir, són persones individuals, però també són societat, estructures, cultura...

Al llarg de segle i mig, d’ençà que es va despertar a occident l’anomenada “qüestió social” com a conseqüència de l’explosió industrial, l’Església ha anat elaborant un cos de doctrina moral, inspirada en la Revelació, que coneixem per “Doctrina Social de l’Església”. Ens recordava el Papa Benet XVI en la seva Carta Encíclica “Caritas in Veritate” que aquesta Doctrina Social forma part de la veritat de l’amor cristià: és la veritat de l’amor cristià en l’àmbit social. Per tant, no es pot negligir sense trair la nostra fe. Perquè, si bé la dignitat, la llibertat, l’amor, els drets fonamentals, radiquen en la persona, aquesta no es pot entendre sense el seu entorn social, doncs aquesta societat és obra de totes i cadascuna de les persones i alhora la vida de cada individu està profundament condicionada per aquesta mateixa societat. En conseqüència, un cristià no pot ser insensible a l’entorn social, sinó, tot al contrari, sent contínuament una crida de Déu, que des de la mateixa societat el convida a posar en pràctica l’amor fratern.

La nostra sensibilitat cristiana envers la qüestió social, és un deure de justícia? Sí que ho és. Però no oblidem que, encara que l’amor cristià va més enllà que l’estricta justícia, qui estima com a cristià no oblida el que és just, sinó que compleix i – podem dir – dóna plenitud a allò que exigeixen estrictament la dignitat de la persona humana i els seus drets.

Això avui és particularment important, donada la profunditat i la gravetat de la crisi econòmica, que pateixen, sobre tot, els més necessitats. Darrere d’aquesta crisi hi ha una profunda manca d’amor i de justícia i els qui mirem de creure en Jesucrist i estimar com Ell, no podem deixar de ser-ne especialment sensibles. Davant seu ens sentim responsables del sofriment aliè, ens penedim i mirem de canviar. Alhora, seguint-lo, volem dir i fer amb els nostres germans més necessitats el que Ell diria i faria, com bons deixebles seus.

Que Ell ens il·lumini i ens concedeixi la generositat del seu Esperit.

+ Agustí Cortés Soriano

Bisbe de Sant Feliu de Llobregat