Mn. Xavier Navarro: «Ningú hauria d’anar pels camins de l’autosuficiència pastoral»

(SIJ) Mn. Xavier Navarro (Lleida, 1973) és el nou Delegat de Pastoral Joventut de Lleida . Un servei que comparteix amb les tasques de rector d’Alcarràs i capellà de les Filles de Jesús del mateix poble. Parlem amb ell sobre aquesta nova etapa, la JMJ, els reptes i els joves.

- Com afrontes aquesta nova etapa com a delegat de joves?
Aquests dies, després del nomenament del senyor bisbe, Mons. Joan Piris, intento fer-me a la idea del què suposa. Són moments «estranys». D’un costat tinc un sentiment d’alegria i joia; d’un altre sento autèntic vertigen davant el treball amb joves a nivell de la diòcesi de Lleida.
En la primera reunió que he tingut dels delegats de joventut del SIJ m’han dit que tinc el «síndrome del delegat nou» (pensar que has de solucionar tots els problemes de la pastoral de joventut del bisbat i obtenir resultats). Serà veritat! Sé que necessito un temps per ubicar-me i ho intento fer: parlo amb persones que han estat molt implicades, intento comprendre els plantejaments de la pastoral juvenil, incloc als joves ja des d’ara en la meva pregària d’una manera més intensa... Tot això m’ajuda a buscar l’actitud que cal. Jo m’ho dic així: «servir i estimar» als joves de la meva diòcesi.

- Quin repte o reptes trobes en la societat a l’hora de posar-se al capdavant d’una pastoral de joventut.
Ui, podríem estar-hi estona... Però, se m’acudeixen espontàniament tres:
1- La transmissió de la fe és el repte més fonamental. Jo no posaria tant l’accent en les pedagogies (necessàries!) sinó en el vigor dels cristians que acompanyem els joves. La secularització, per exemple, pot ser l’ocasió espiritual per trobar Déu d’una manera «nova» en la nostra societat, qüestió molt més significativa i fructífera que molts dels esforços que es fan per presentar la relació de la nostra cultura amb el cristianisme a nivell artístic, literari, folklòric, etc.
2- Experimentem que no totes les mediacions –estructurals, celebratives, devocionals, etc.- ens serveixen de la mateixa manera que a anteriors generacions. Als grans no ens calen tantes preparacions. Si em preguntessis a mi, jo et diria que m’encanten els cartoixans, que fan la pregària eucarística en silenci. Els joves necessiten pedagogies, camins, itineraris fets a la seva mesura. S’ha fet un treball immens, en aquest sentit, i ha de tenir una continuïtat. Molts cops es constata que tot aquest treball no ha canviat la mentalitat de fons d’algunes de les nostres institucions o plantejaments pastorals.
3- Calen espais eclesials per a joves o, potser, una Església més atenta a les necessitats dels joves. El primer és clar però no es pot absolutitzar. El segon, potser, és més urgent: manquen persones, animadors, matrimonis que apostin pels joves i els acompanyin en el seu camí de fe. Es tracta de no abandonar les generacions que vénen, de no donar-les per perdudes, de no tirar la tovallola perquè un té una edat determinada. Al meu poble hi ha una religiosa que passa dels 60 anys i m’ha comentat més d’una vegada que no s’imaginava treballar amb xavals de 15 a 17 anys tal i com ho està fent ara mateix. És això el que busquem!

- En quina situació es troba la pastoral juvenil a Lleida?
No tinc una visió de conjunt, ja que la realitat també és variada i cal donar-se temps per a conèixer-la amb una mica de profunditat. Ara mateix, jo diria que cal aprofitar tota l’empenta que la delegació de joventut del nostre bisbat ha realitzat i intentar posar en contacte les diverses realitats que tenim. Veig que hi ha algunes parròquies que treballen pels joves, i que continuen aquest treball d’acompanyament. Cal reforçar-les i ajudar-les en tots els seus projectes. Hi ha religiosos i religioses que continuen treballant molt bé. També veig que hi ha col·legis i parròquies que encara no han pres consciència d’aquest treball en comú que avui és ja una necessitat. Ningú hauria d’anar pels camins de l’autosuficiència pastoral.
Al bisbat de Lleida hem tingut -històricament- un treball de coordinació que ha generat una relació de comunió entre tots. Cal dir que la ciutat de Lleida ho permet i ho afavoreix. Sobretot, cal esmentar els anys 80 i 90, en els que els moviments especialitzats estaven ben coordinats i acompanyats. D’ençà la dècada dels 90 cap aquí, la coordinació ha esdevingut més complicada i difícil, per la manca de implicació dels joves en l’Església i en la Societat. El treball de la delegació en els últims anys ha estat grandiós. S’ha generat una vida i unes activitats que han creat una atmosfera positiva i engrescadora. Jo diria, com mai s’havia fet. Molts joves s’han apropat a la fe, alguns han optat radicalment, i s’han creat iniciatives molt positives per a la diòcesi. Vull aprofitar per agrair-li a la Marta Serrano el seu servei, i a tot l’equip de la delegació als qui conec i estimo.

- Uns mesos després, quin record o vivència t’emportes dels Dies d’Acollida i la JMJ?
Moltes, m’emporto moltes. Una més personal, en la JMJ: vaig trobar molt intens el simbolisme del Via Crucis del divendres. Servidor tenia un fulletó en el que anava seguint les estacions, les lectures, i els canvis que es produïen entre els joves quan portaven la Creu (joves de diferents països, generalment perseguits: Índia, Irak, etc.). Allò em va arrencar unes llàgrimes!

- Quina valoració fas de tot el viscut i què creus que ha pogut aportar aquesta experiència d’Església universal als joves...
No sóc una persona que li agradin «els grans formats», tal i com es parla ara. És veritat que calen aquestes experiències eclesials en les que ens trobem moltíssims joves, i més si som convocats pel sant Pare. La meva opinió és que podem abusar d’aquestes propostes pastorals. Penso que és un perill real en aquests moments, perquè afavoreixen una conversió emocional, però no sé si alguna cosa més. Tot forma part d’un procés. Sabem que una experiència així, aïllada, és ben poca cosa. Hi treballem perquè no sigui així. Penso que des del SIJ s’ha treballat bé perquè els DAP i les JMJ tinguin un marc de continuïtat. Penso que les diòcesis han rebut aquest missatge, i tant de bo puguem continuar en aquesta línia.
Al mateix temps, puc dir que ha estat una experiència magnífica. Tant els DAP com la JMJ hauran pogut mostrar-nos a nosaltres mateixos i a les societats més occidentals que hi ha joves a l’Església. I que la catolicitat està ben viva i actuant. L’Església continua sent un signe de l’amor de Déu als homes i és un projecte de Déu i nostre que té una continuïtat en tota aquesta munió de joves que van visitar les nostres terres durant aquest agost, i en els que no van poder participar-hi, també. Els joves potser han pogut gaudir d’uns actes senzills però profunds, i al mateix temps han pogut experimentar la festa que suposa viure la fe.