El 20 d’octubre passat, es va inaugurar la nova Masia, oficialment coneguda com el Centre de Formació Oriol Tort, en homenatge al professor que sabia descobrir el talent de les persones. El 1979, 32 anys abans, sent president Josep Lluís Núñez, la primera Masia obria les portes a 20 infants. En aquest període, la Masia s’ha consolidat com el millor centre mundial per a formació de futbolistes. Leo, Xavi i Iniesta, que van copar els premis l’any passat, han sortit d’allà, així com Pep Guardiola, l’entrenador que ha aconseguit més títols de futbol per al F. C. Barcelona.
La festa d’inauguració, emotiva i espectacular, va arrencar de la premsa els qualificatius millors, com «Masia supersònica», «la nova casa dels somnis»... S’ha exaltat la nova Masia com a residència per a esportistes, espai de convivència i amistat, escola de valors, forja de persones.
No puc evitar una reflexió que vull compartir amb els meus lectors. Més d’una vegada, he comentat en alguna conversa amb amics que, mentre l’Església tancava els seminaris menors, el Barça obria la Masia, que no és altra cosa que un seminari secular. Un seminari, perquè s’hi sembren llavors de futur que, si creixen adequadament, produeixen fruits abundants. No entro en el tema de si cal reobrir els seminaris menors a les diòcesis o a les congregacions religioses, que havien rebut crítiques de fora i de dins. És descoratjador veure que un nen enyora els seus pares o que sent nostàlgia de la seva família. La majoria de pares avui es negarien en rodó a deixar-hi anar els seus fills en edat primerenca per seguir una vocació sacerdotal o religiosa. Moltes altres famílies, però, estarien encantades que els seus fills poguessin anar a la Masia, malgrat que el preu emocional fos el mateix. Molts admiren que les cuineres de la Masia haguessin de cuidar d’Iniesta quan s’enyorava de Fuentealbilla, però no admetrien que un nen pogués tenir els mateixos problemes per seguir un projecte religiós. Per què? En aquests darrers decennis, s’han produït canvis profunds. S’ha desplaçat la valoració de l’àmbit religiós a l’àmbit esportiu. Ja no es construeixen temples, a excepció de la Sagrada Família, sinó poliesportius. La Masia està vinculada a l’èxit i al triomf. Els seminaris apuntaven al servei. L’esport és tangible. La fe s’orienta al que és essencial, invisible als ulls. No preocupa tant si aquest estil de vida té un preu important per als seus protagonistes perquè incorporar-se al primer equip és un somni pel qual val la pena pagar un preu molt alt. Si la Masia té tants valors formatius, educatius, personals, amb l’excepció notable que molts dels seus pupils vinguts de fora surten amb grans deficiències en l’ús del català, almenys perquè no aconsegueixen articular més de quatre paraules en una entrevista, també el tenen altres estructures, com els seminaris menors en el seu temps que formaven des de l’humanisme cristià, en edats primerenques.
Cal matisar molt aquests punts, amb les seves llums i ombres. Em permeto formular dues conclusions. Una, l’esport compta amb la complicitat social; la religió, en part, l’ha perdut. Cal analitzar el perquè. Dues, el projecte de la Masia posa en evidència una veritat nítida: cal iniciar la formació en valors des de petits. De vegades, la pastoral ho ha oblidat: «Ja decidiran quan siguin grans.» Si no sembrem, impossibilitem moltes decisions de futur. El tema dóna per a més, però l’espai d’aquesta columna, no.
