×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

He llegit amb fruïció les Reflexions d’un vell centenari del conegut metge Moisès Broggi. Amb fruïció i enveja, esperem que saludable enveja.

El títol m’evoca, instintivament, aquells cent anys de soledat de García Márquez que varen deixar petjada inesborrable en l’ànima de tota una generació de lectors. Cent anys de rutina, de desastres amenitzats per la pluja: la pluja és el personatge que més recordo de la novel·la, una pluja que cal viure quan n’arriba la temporada en aquelles terres subtropicals, pluja constant, pluja que ho impregna tot, la terra, el cel i tot el que s’hi mou. Pluja i tristesa.
 
Els 103 anys de Dr. Broggi no han estat de soledat. Nascut el 1908, la seva vida intensa no l’ha desgastat massa, més enllà del que ell mateix qualifica com el pas definitiu “del jo material a l’esperit universal”, un pas que “al vell li és més fàcil, perquè veu que el Jo material no val res”, reconeixent, en un exercici de simpàtica autodescripció que “jo ja fa temps que em vaig quedant sense cos. Cada vegada sóc més petit, més geperut.”
 
La seva intensa tasca com a metge, les seves vivències en tantes i tant complexes situacions, de guerra i de pau, de carestia i de benestar, de serenor i de lluita, sempre compromès amb la seva professió i amb les seves conviccions, en fan un personatge admirable i entranyable alhora.
 
No vivim temps tranquils, sinó temps incerts. I jo mateix m’hi deixo atrapar massa sovint. Una incertesa que genera malestar, preocupació i desànim. I de sobte t’arriba a les mans un llibre testimonial, unes reflexions apaivagades, uns xiuxiuejos tranquil·litzadors, plens de bonhomia, de lucidesa, d’esperança, d’agosarament en dir el que es pensa, de senzillesa en dir-ho de manera amable, com demanant disculpes, per no molestar ningú.
 
Em toca el cor, especialment, la seva confessió creient, ja a les acaballes del llibre. “Com més s’avança en el coneixement del nostre món sensorial, més grans són els dubtes de com és la realitat, ja que hi ha indicis evidents que existeix un món més ample, més ric i divers del que nosaltres percebem i del qual quedem exclosos per les limitacions dels nostres sentits i de la nostra ment... Això vol dir que cal donar cabuda a un altre tipus de realitat que ho abraci tot, no objectivable i, per tant, que no es pot detectar pels mètodes científics”. I acte seguit s’obre un capítol a propòsit de “els ulls de l’esperit” per, més endavant, declarar sense complexes que, per a ell, “el cristianisme és la religió més avançada, perquè posa l’amor per sobre de tot.”
 
La lectura d’aquestes “reflexions” em fa pensar que potser ens obsessionem massa amb el present, mancats de perspectiva, esclavitzats per nosaltres mateixos, exigents de solucions ràpides i eficaces a tots els nostres problemes, delerosos d’un benestar que no sempre és al nostre abast, massa sovint replegats sobre nosaltres mateixos, prescindint dels que ens envolten... No es tracta de fugir del present, ni de defugir els nostres compromisos, ni de renunciar a les nostres conviccions. Però es tracta de viure-ho amb calma, pas rere pas.
 
Benvinguda la saviesa de la gent gran, dels “vells”, com m’agrada l’ús políticament incorrecte que el Dr. Broggi fa d’aquest terme que tothom defuig perquè sembla menyspreador, insinuant-nos que el menyspreu més dur consisteix en fets més que no pas en paraules! Ve bé, molt bé, un respir d’esperança i de serenor en temps difícils. I això és el que m’ha procurat la lectura d’aquest “reflexions”. No he tingut el plaer de conèixer personalment al Dr Broggi, ni de ben segur ell sap res de mi, però de tot cor, vull donar-li les gràcies: Gràcies Dr. Broggi!