Els mesos abans de l’estiu, vàrem veure, amb certa expectació i sorpresa, el naixement del que s’ha anomenat “moviment” dels indignats. He de dir que vaig tenir la oportunitat de viure-ho de prop, per tres motius: perquè en vaig fer un seguiment força acurat des de la premsa, perquè vaig participar com a observador, en algunes de les assemblees, i perquè vaig viure-ho des de casa, amb llargues i apassionants tertúlies amb els meus fills.
El motiu d’aquestes ratlles és compartir un seguit de reflexions, fetes en aquell moment, sobre la relació que existeix entre els joves i la política i comparar-ho amb el que ve succeint des de fa anys, entre els joves i la religió.
Analitzant l’informe de la Fundación Santa María, que es publica periòdicament sobre la joventut espanyola, les dades del 2010 ens revelen una tendència que no és nova, però que es va accentuant: la religió i la política, són les dues realitats a les quals el jovent, avui, dóna menys rellevància com a elements importants en les seves vides.
Segurament no cal pas fer grans anàlisis estadístiques, per contrastar que en el nostre país les misses dominicals estan buides de jovent, que les pràctiques sacramentals minven cada any o bé han esdevingut, en bona part, un fet social i a vegades ostentós. Com el nombre de vocacions per a la vida sacerdotal o religiosa es absolutament insignificant i moltes vegades, fruit d’haver obert les portes de bat a bat a tothom, sense cap tipus d’exigència, ni compromís previ, ni personal, ni intel·lectual.
El panorama polític, no és més esperançador. El nombre de militants joves en els partits polítics, és simbòlic. El nombre de càrrecs públics joves, vinculats amb partits polítics, és simbòlic. I les motivacions que moltes vegades els porten a militar en un partit, estan més relacionats amb raons pragmàtiques, professionals i de poder, que no pas a projectes ideològics i socials.
Hi ha un altre aspecte a considerar: els moviments religiosos i polítics més integristes són els que creixen en nombre de gent jove. És cert, però, que sortosament ho són en un nombre molt poc significatiu, encara que es facin notar.
Ens podríem quedar amb aquestes constatacions i lamentar-nos, esperant que un dia tot canviï. Però si anem més a les causes, si analitzem més en profunditat estudis diversos, si parlem amb gent jove, i sobretot escoltem... Veurem que no és una situació provisional, ni tan certa com pugui semblar.
Allunyats del partits, no de la política
Certament, per part de la nova ciutadania, hi ha un irremissible allunyament envers les institucions polítiques, sobretot els partits. Però no de la Política. La majoria de joves han perdut l’interès per les formes tradicionals de fer i participar en política, segurament com a conseqüència de la ruptura real i poc conscient, que existeix entre els partits i la funció representativa que ostentaven.
Però també és cert que el joves es mobilitzen per a plantejar reivindicacions concretes que els afecten a ells com a col·lectiu i a la societat en general. Continua havent-hi un nombre molt important i creixent de joves preocupats, disposat a construir un món, un país més just. Un món, un país millor... I això és política! El que no estan és disposats a fer-ho com s’ha fet fins ara. On els mitjans polítics, moltes vegades, han desdibuixat la seva finalitat. On discrepància partidista i cadira, sembla més important que la ideologia. On el poder justifica tots els mitjans, l’autoritat econòmica i el populisme semblen tenir la darrera paraula i l’ètica, els valors, la persona i l’honestedat han quedat al marge de moltes decisions.
Alain Touraine, comentava: “Hi ha menys distància entre un polític d’esquerres i un polític de dretes que entre un polític d’esquerres i un ciutadà d’esquerres.” Aquesta reflexió tan gràfica, resumeix l’arrel de la situació actual i el divorci aparent entre política i joventut.
Però no oblidem una cosa, molt preocupant des del meu punt de vista: aquest sil·logisme no es pot aplicar a la dreta.
Allunyats de les institucions, no de l’espiritualitat
Sobre la religió, les coses no són massa diferents, vénen de més lluny, han estat menys sobtades, l’agonia passa més desapercebuda... Però, la situació és comparable.
Analitzant els valors de molts joves, observem com l’experiència espiritual, l’altruisme, el compromís envers el que sofreix, el compromís amb el grup, la comunitat, continua essent molt important... Per molta gent aquests esdevenen valors de primer ordre. I aquests són valors altament vinculats a l’experiència religiosa.
No estem vivint una crisi religiosa, vivim una crisi d’una determinada manera de viure la religió i, sobretot, un allunyament irreversible envers les institucions religioses tradicionals. Una religió centrada en un Déu controlador i/o protector, que regeix el nostre destí, és un Déu, avui, no creïble. Un Déu entès com un “ésser” allunyat de la vida, és un Déu impossible.
Una experiència religiosa basada en uns dogmes, uns sagraments, unes pràctiques, unes estructures de poder, no interessa, i majoritàriament, ja no interessarà.
Seguint el símil de Touraine, diria que avui, un jove cristià és molt més proper a un company agnòstic o ateu, compromès socialment, que a una persona que es manifesta cristiana només perquè va a missa i segueix els sagraments. Passa com en la política, quan els mitjans es sacralitzen, no es revisen i esdevenen finalitats, deixen d’interessar i com un tsunami s’emporta tot el que troba per davant.
I davant aquest panorama, què ens cal?
Tant la política, com la religió, durant milers d’anys, ha servit per regular la convivència i donar sentit a les nostre vides. Avui poden semblar paraules passades de moda i fins i tot malsonants. Tot i això, crec que les hem de continuar reivindicant, però ho hem de fer per donar-los el seu sentit original, més enllà dels partits i les esglésies. Ajudant i implicant-nos en la seva transformació, en la mesura que estiguin disposats a no tancar-se sobre ells mateixos.
Política i democràcia, al servei de la convivència, la pau, l’equitat. Un món amb tantes desigualats culturals, econòmiques i d’oportunitats, no deixen de mostrar-nos un fracàs de la manera de fer política.
Religió: ètica i espiritualitat, juntes, com a convit alliberador, mai des de la imposició o la possessió de la veritat absoluta, per aprendre a sortir dels límits que imposa l’espai i el temps, obrint-nos a una dimensió Global i sobretot, dels límits que suposen els prejudicis i l’egocentrisme.
La indignació que es va mostrar al carrer, va ser un signe d’esperança, un senyal... Un crit d’alerta en la manera de fer política. Amb algunes errors i molts encerts. Una mostra de que els joves no són tan passius com alguns podrien pensar. (Els més poderosos del món, fa temps que hi sucaven pa...).
Va ser només un signe, és possible que acabi amb una profunda reflexió, per part de les institucions, partits, acampats, organitzacions, universitats, etc... Un signe que no demanava maquillatge, que es vol un canvi seriós, anar a fons. Esperem que es canalitzi amb seriositat, rigor, sinceritat i sobretot mirant el bé de tots i especialment dels qui menys tenen.
En religió, en canvi, la indignació, tot i ser-hi, no és tan evident. Segur que l’èxit, si més no aparent, del viatge de Benet XVI a Madrid, tranquil·litzarà moltes consciències, i per això les esperances d’un canvi són més incertes. La possibilitat de veure el catolicisme a Europa, reduït a una secta, de bona gent, més o menys integrista, és molt elevada.
Potser per això, per pura supervivència i per fidelitat evangèlica, també cal cridar a l’indignació, contra el nostre sistema religiós. No podem ser còmplices d’una església que centra la major part del seu discurs en l’ortodòxia doctrinal, a mantenir el poder des de l’homofòbia i el masclisme, centralista i allunyat de la democràcia. Poc preocupat per la vida dels vius (després del naixement i abans de la mort), la justícia, les víctimes.
Us imagineu a Jesús més còmode, participant, un diumenge a missa a la catedral de Barcelona o a Madrid, entre la multitud de banderes d’Espanya, o en una assemblea, a la Plaça de Catalunya?
Indignar-se des del respecte, però sense fer cas a la disciplina que voldria imposar l’autoritat religiosa, constituint una nova manera de viure la relació amb Jesús. El treball per un món més just, des la comunitat, el compromís i la coherència en la vida de cada dia.
Acabo amb una cita de la Victòria Camps. En una entrevista al diari, respon: “Produeix indignació un món que no és just, en el qual el canalla és qui té més reconeixement social i guanya més diners. Aquesta indignació, és el punt de partida per assolir la justícia, per caminar cap a una societat més equitativa.”
Pere Vilaseca i Canaleta és mestre
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.