Sant Francesc d’Assís va ser, certament, “home catòlic i completament apostòlic”, expressió de Julià d’Espira (+1250), un frare alemany que era historiador, poeta i músic. La seva “catolicitat”, Francesc la va deixar ben explícita en la Regla: “Fra Francesc promet obediència i reverència al senyor Papa Honori i als seus successors” (cap. 1). I també: “Que els frares no prediquin en el bisbat d’algun bisbe quan aquest els ho haurà impedit” (cap. IX). I, encara, en el Testament: “Ni que tingués tanta saviesa com la que tingué Salomó i trobés sacerdots pobrissons d’aquest segle, a les parròquies on s’estan no hi vull predicar contra la seva voluntat”.
Ara bé: Francesc, tot mantenint sempre el respecte i l’obediència al Papa, als bisbes i als sacerdots, anava bastant a la seva, més ben dit, anava a la direcció que creia que Jesús li indicava, fixant-se directament en l’Evangeli. Francesc era i se sentia “fill de l’Església”, però un fill lliure, I així com un bon fill que vol estar bé amb els pares els expressa el que pensa i desitja, i a vegades insisteix, insisteix..., i els pares arriben a acceptar el que proposa si el veuen seriós i responsable, així també Francesc... Perquè abans i per sobre de ser “catòlic” i obedient servilment a les normes canòniques, era cristià de cor, és a dir, seguidor de Jesús i enviat a escampar la Bona Nova de la Pau. Era catòlic..., i “tot apostòlic”...
En una ocasió, a Ímola, es va presentar al bisbe per demanar-li autorització per predicar. – “Germà, li digué el bisbe, al meu poble ja n’hi ha prou que els prediqui jo”. Francesc inclina el cap i es retira. Però no havia passat una hora que torna per veure el bisbe. Aquest li diu: “Una altra vegada per aquí? Què vols, ara?”. – “Senyor, va contestar Francesc, si el pare tanca una porta al seu fill, aquest entra per una altra...” Llavors el bisbe, vençut per tanta humilitat, el va abraçar i li va donar àmplies llicències a ell i a tots els seus germans (2 Cel 147).
A Greccio, Francesc va voler que se celebrés la Missa a mitjanit en una gruta per representar d’una manera ben plàstica el Naixement de Jesús. Doncs bé, quan sant Bonaventura explica aquest fet, s’afanya a dir que, abans, va consultar-ho al Papa, amic personal seu, el qual va assentir-hi. Altrament, algú hauria pogut acusar-lo de prendre’s unes llibertats inadequades introduint estranyes novetats. (LM 10,7).
Aquest tarannà de Francesc, molts dels seus frares l’encaixaven bé. No pas tots. La qui el va comprendre a la perfecció va ser la germana Clara. També ella volia estar sempre sota l’obediència del Papa i de l’Església, però no per això deixava de lluitar per obtenir el que ella considerava important per tal de ser més fidel a Jesucrist i al seu Evangeli. Sobretot va haver de guanyar-se a pols el que se n’ha dit el “Privilegi de la Pobresa”. Ja se sap que aquest punt de la pobresa era cabdal per a Francesc, de manera que l’anomenem el Pobrissó d’Assís. Ell va tenir la intuïció que la riquesa i l’acumulació de diner era una gran desgràcia, sobretot per a uns religiosos. Més d’una vegada havia comparat el diner a la femta, i deia que l’hem d’evitar com si fos el mateix dimoni, el Temptador. Doncs bé: Clara, a qui la Santa Seu havia imposat com a Regla o Norma de vida la de les Benedictines (el Concili Laterà IV havia acordat no aprovar cap més Regla nova), tenia un greu problema de consciència, ja que segons aquesta Regla podien tenir possessions. Clara no va parar fins que el Papa li atorgués un privilegi estrany i extraordinari: el de viure sense propietats, ni personals ni comunitàries. Però, tement ella que el tal privilegi pogués ser derogat per un altre Papa, va pensar que quedaria més assegurat si la Santa Seu li aprovava una nova Regla. I, això, va ser molt laboriós. Però finalment –i per la seva insistència i influència- li va ser aprovada dos dies abans de la seva mort, l’any 1253.
Germans: Tot això, ho explico per dir que en la vida ens cal ser persones de molta convicció, autenticitat i llibertat d’esperit. Tant dintre el món eclesiàstic com civil, hem de ser persones clarividents, que saben adonar-se que també les jerarquies tenen les seves limitacions i poden equivocar-se. Llavors la gent de base ha de prendre iniciatives personals, posant-hi molta generositat i, si cal, heroisme...
Anys enrere, per allà els anys 60, en temps de Luther King i de conflictes racistes, un bisbe d’Estats Units va determinar que en la seva diòcesi hi haguessin esglésies diferenciades i exclusives per a blancs i per a negres. I va escriure una circular perquè es llegís en totes les parròquies. Un rector que no estava d’acord amb aquesta determinació, com a no-evangèlica, aquell diumenge que s’havia de llegir el decret, ell va fer venir bé els textos per parlar de la unitat de tots en Crist, però sense criticar ni carregar-se el bisbe. Però no va llegir la circular...
També en el món civil podem trobar-nos en situacions de conflicte, en què un ha de saber actuar amb molta convicció i llibertat d’esperit per tal de ser fidel al país i a la seva cultura. O, si no, que ho digui en Pere Puig i Quintana, l’esposa del qual acaba de morir, centenària. Ja abans de la guerra civil en Pere va implicar-se en el millorament de la societat fent-se de la Federació de Joves Cristians, de la qual arribà ser President. Per cert, els frares li hem d’agrair que hagués intervingut per salvar la vida d’alguns dels nostres germans... I després de suportar exili, va continuar treballant i lluitant per la cultura del poble català, més o menys des de la clandestinitat i sempre amb imaginació i iniciatives personals, compartides amb altres ciutadans. En aquest cas, sabia unir Pàtria i Fe. Aquests ideals, en part li podien haver vingut de la influència de persones com Mn. Antoni Batlle i el caputxí P. Evangelista de Montagut, i altres.
Conclusió: En tant que cristians i en tant que ciutadans, tenim el dret i el deure d’actuar amb molta llibertat d’esperit, procurant el bé de tots i l’honor de Déu, fent-hi la pròpia aportació personal. El que ens cal, segons l’esperit franciscà (evangèlic), és procurar no trencar la comunió amb els altres, malgrat les divergències de criteri. El lema “Pau i bé” ha de ser present en tota la nostra actuació. Com sant Francesc.
Així sigui!
Fra Mateu Sanclimens
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.