Desconcert

És el que molts sentim davant dels fets econòmics, polítics, judicials, que es van esdevenint just abans d’aquestes eleccions del 20-N.

Sembla que hi hagi una cursa per veure quin fet és més greu: les retallades socials, l’atac a la immersió lingüística, la modificació forçada de la constitució, la precarització de les condicions laborals, la incertesa econòmica i la histèria de la borsa. Tot plegat porta a qüestionar-se què i qui hi ha realment al darrere d’algunes d’aquestes actuacions que arriben de forma inesperada, quines pressions, quines pors. I es posa en relleu el que ja fa temps que sabíem, però que ara es manifesta molt obertament: el poder ja no és en mans de la política, sinó d’una molt opaca xarxa econòmica. La qual cosa és a la pràctica una mena de cop d’estat.

Tot això es produeix en un moment en què la democràcia viu hores molt baixes. Un sistema judicial tossudament decebedor i una vida política en general cada cop més allunyada d’allò que viu la gent. La divisió, la confrontació, l’ambició personal, la corrupció dibuixen un panorama poc engrescador. Amb tot, si som rigorosos, trobarem homes i dones que treballen honestament pel bé comú i que no s’aprofiten de la seva tasca en benefici propi. I aquesta també és una part de la realitat, no sempre tan evident, com ho és que a nosaltres ens costa molt participar de la vida social i política i que ens deixem endur per un creixent individualisme. La crítica envers el món polític sense el compromís per transformar-lo activament només condueix a generar actituds feixistes. I correm el risc que hi hagi caps de turc: els més pobres –als quals hi ha qui tendeix a culpabilitzar de la seva situació– i els immigrants.

Nosaltres, cristians, som –o hauríem de ser– gent confiada en les persones, compromesa amb els més pobres, i segura que Déu ens acompanya i l’Esperit ens empeny. Amb aquest bagatge i malgrat el desconcert, segur que trobarem camins d’esperança. Però ens hi hem de posar.