Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Les primeres setmanes del curs escolar comporten un seguit de reunions per garantir la comunicació i la bona marxa del curs. Sens dubte una de les més importants és la tradicional reunió de pares amb el respectiu tutor/a del fill/a.

Es tracta d’una trobada molt important on sovint he presencialitzat actituds o estils no massa acords amb allò que hom podria esperar d’uns pares coresponsables. Em pregunto si algunes exigències que demanem als nostres infants i joves no haurien de tenir -primer en els pares-, una praxi exemplar. Per què passen les coses bones o no tan bones? Perquè moltes vegades els pares som els primers!
 
Sembla acceptat per tothom que la caricatura és una manera de copsar i d’expressar la realitat. Presento a continuació unes “tipologies” -segons els perfils, actituds o reaccions- visualitzades en el desenvolupament de les esmentades reunions.
 
1. Els “de cos present”. S’incorporen a la sessió però encara no han “desconnectat” de la feina. Fan silenci. De vegades l’origen d’aquesta actitud n’és una altra. Pensen que ja ho saben tot, que cada any és el mateix, que no hi ha res de nou. Però, cal ser-hi -diuen-. Són disciplinats.     
 
2. Els “paracaigudistes”. Es manifesten inquiets, amb una certa angoixa. El seu principal objectiu és aterrar en el lloc adequat. És el curs? És l’aula? És el tutor/a? És el pupitre del fill/a? Són les seves llibretes? Tenen certament uns certa dificultat en identificar l’espai educativo-escolar del fill. Serà que baixen dels núvols?
 
3. Els “acollidors” . Són pares que tenen experiència d’aquests tipus de reunió. Saluden els demés, expliquen coses alienes al curs, fan “grupet”, creen caliu i alleugeren la lògica tensió prèvia a la reunió... Habitualment despleguen la mateixa actitud amb el tutor/a i les seves informacions. Un cop acabada la sessió tornen a les "relacions públiques".
 
4. Els “guerrers”. No esperen gaire per “marcar territori”. Abans d’acabar la presentació ja manifesten que no estan d’acord amb algun aspecte de la normativa, els criteris del professorat, el calendari de les sortides... El to “mana” per damunt l'argument.  
 
5. Els “il·lusionistes”. Es detecten per tres fets. Quan parlen dels seus “fantàstics” fills, altres pares obren els ulls o fan un lleuger somriure. Segur que parlen d’aquell estudiant del qual el meu fill m’explica això o allò? -s’interroguen- . Habitualment són advocats defensors de la seva prole... Només parlen d’allò “seu” com si per pura màgia el grup classe, l’interès general, la dimensió comunitària o col·lectiva hagués desaparegut.
 
6. Els “absents”. Són els que no venen. Aquest grup té subtipologies segons la raó: perquè no tenen cap interès -la seva nena o el seu nen ja és autònom-; per incompatibilitat amb l’horari laboral -molts són els habituals de l’avui no puc i demà tampoc-; per oblit -ens oblidem de tantes coses!-; i els del “ja m’ho explicaran” els pares dels amics del meu fill....       
 
7. Els “satèlits”. Són els grans especialistes en donar importància a qüestions secundàries. I no ho fan d’una manera puntual o breu. Donen voltes i voltes a una anècdota, a un aspecte menor... Sovint coincideix amb un cert desconeixement de la situació real del fill, de l’escola... Ingenuïtat o escapisme?
 
8. Aquells que es “fan notar”. Tenen diverses estratègies. Arribar tard i fer soroll; interrompre el discurs del tutor/a; parlar amb un membre d’una altra família durant la sessió; un vocabulari fort; formular una pregunta o intervenció “exòtica”...
 
9. Els “setciències”. Habitualment no sabem diferenciar el seu espai laboral i/o professional -on realment són competents- i l’escola. Volen aplicar els mateixos criteris, la mateixa gestió, el mateix vocabulari, el mateix tracte... A la feina ho dominen tot i a l’escola també!
 
10. Els “coresponsables”. Es tracta d’una minoria militant. Escolten; interioritzen la informació del tutor/a; pensen més que parlen però quan convé dialoguen; acullen amb cura la documentació lliurada; es fan preguntes sobre si coneixen prou el fill/a, l’escola, el sistema educatiu... Quan cal són crítics però respectuosos. Es qüestionen, també, què fer per afavorir els objectius de curs i com col·laborar amb la marxa general de l’escola. S’interessen pels òrgans de participació...
 
En realitat molts d’aquests perfils són extensibles a qualsevol reunió. Certament en la trobada general amb el tutor no ens hi va la vida però l’educació és una tasca que ens demana un esforç per donar qualitat a totes i cadascuna de les relacions i moments. És normal que els fills actuïn de manera similar als pares. Podem aportar el nostre granet de sorra en un canvi que comenci per nosaltres mateixos?