Vés al contingut
Aquests dies m'han caigut a les mans alguns articles interessants sobre la capacitat de transmissió de la fe en un món com el nostre, on s'ha esborrat del llenguatge qualsevol reminiscència simbòlica (alhora que aflora nova necessitat de símbol) i enmig d'una cultura postmoderna que trenca, a més, amb l'eclosió moderna del segle XX (grans sistemes i grans guerres). No passa tan sols a la fe, això: el conjunt de valors humans i les seves experiències de transmissió tenen un greu problema d'adaptació a aquests nous paràmetres lingüístics i culturals. Són les crisis de les estructures d'acollida fonamentals que Lluís Duch anomena la de codescendència (la família), la de coresidència (la ciutat, la política) i la cotranscendència (la religió).

Però anem a aquesta darerra i, en concret, al cristianisme. I anem als articles que us deia. El primer és del professor mataroní Francesc Grané, El llenguatge religiós: crisi i reconstrucció, un article al darrer número de Comprendre (1/2 2008), la revista de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull (lincat a CatalunyaReligio.cat), en el que indaga sobre el missatge cristià immers en una crisi de llenguatge simbòlic. Per Grané, "més que una crisi de tècniques, la crisi del llenguatge religiós té més a veure amb una crisi de continguts. Les propostes centrals del cristianisme podrien no aparèixer clares". De manera que proposa "canviar de paradigma, acosta-rnos a l’evangeli no únicament des de la sociologia sinó també des de la interpretació del llenguatge simbòlic com expressió del conflicte individual de l’existència". L'autor creu que l'excés d'objectivació de l'Evangeli al món i els seus conflictes allunya la capacitat trasmissora i genuïna de l'Evangeli, i f algunes propostes d'interès. El podeu trobar complet clicant aquí.
Els altres dos els he trobat a la prestigiosa revista Selecciones de teología, que complia i resumeix els millors aricles del món en temes de teologia. Un és el de la professora americana Jane E. Regan, al treball Una catequesis de toda la comunidad, para todas las edades de la vida [sencer, aquí], que publica al número 190 (2n trimestre 2009) i que va aparèixer en francès a Lumen Vitae (LXIII, 2008, p. 5-17). Hi sosté que cal repensar l'orientació de les parròquies i, en especial, de la seva catequesi, que ha de ser més lligada a la vida de la primera, més multigeneracional que no pas lligada a la infantesa i orientada especialment a l'evangelització, és a dir, a la creació de sentit en la nostra vida quotidiana.
L'altre és d'Antonio Jiménez Ortiz i porta per títol Vida religiosa y posmodernidad. Redescubrir la dimensión teologal [sencer aquí], aparegut al 3r trimestre d'enguany (núm. 191), que es va publicatr a la revista Proyección (núm. 228, 2008) i que s'adrea especialment a les persones que han fet opció de vida religiosa (monges, monjos, preveres, etc...), però que serveix per tothom. En la seva descripció del món líquid i poc pesant, proposa una redescoberta del pes de Déu en l'interior, com una oportunitat d'obrir-se també al sentit de l'exterior.
I, si encara us queda teemps i ganes, proposo que us passeu per Cristología posmoderna, un article a Revista de Libros d'aquest mes fet per Henry Wansbrough, una crítica al llibre de Roger Haight, Jesús, símbolo de Dios, (trad. d'Antonio Piñero, Ed. Trotta, Madrid, 2009) en la que narra -entre d'altres coses- les peripècies de l'autor, amb problemes amb el Vaticà a rel de les tesis que hi manté. L'article les descriu prou bé (l'haureu de trobar a la llibreria) en la relectura actual, allunyada tant de la modernitat com -òbviament- del llenguatge de la tradició, de la figura de Crist, a qui considera un símbol, en la recerca de més semblances amb altres tradicions religioses.
Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.