Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Vídeo de l’acte sencer i text íntegre de la reflexió del teòleg Xavier Morlans sobre el Dret a Decidir i la Doctrina social en l’acte “Cristians pel Dret a Decidir”, celebrat a Barcelona el 7 de juliol de 2014.

El dret a decidir avui a Catalunya a la llum de la Doctrina Social de l’Església
Xavier Morlans

Exposaré la reflexió en sis punts.

1. Què és una nació? Què és un Estat? Com es relacionen ambdós?

Hi ha fonamentalment dues teories:(1)

a) Hi ha la interpretació racionalista del dret natural que considera l’ésser humà com un individu desvinculat dels seus llaços socials. Cada individu té, per naturalesa, drets i deures inalienables que l’Estat ha de respectar. L’Estat és un sistema jurídic i tècnic d’organització política basat en el consens dels ciutadans, sense necessitat d’apel·lar a elements anteriors, com serien la cultura, la llengua o la història comuna. Margaret Tatcher representava molt bé aquesta postura quan deia: “No existeixen les ciutats, només existeixen els ciutadans individuals”.

Aquesta postura racionalista s’ha vist potenciada en els darrers anys per l’onada postmoderna que ha portat a una autèntica apoteosi del “jo” sense vinculacions socials. Aquesta actitud conflueix amb un suposat cosmopolitisme o universalisme que s’expressa amb la frase: “Jo no sóc nacionalista, jo sóc ciutadà del món”.

b) En contra hi ha la interpretació més atenta a la condició històrica, orgànica i concreta de la persona que afirma que l’ésser humà és primàriament part d’una comunitat (família, poble o ciutat, nació) determinada per la llengua i la cultura pròpies. L’Estat és la forma jurídica d’una o de diverses comunitats nacionals.

2. Què hi diu la Doctrina Social de l’Església?

La Doctrina Social de l'Església, com que té com la principal font d'inspiració en la història de la revelació de Déu en el poble d’Israel i en l’encarnació de Jesucrist al servei de tota la humanitat, es decanta clarament per la segona posició. En efecte, en el núm. 149 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església (publicat l’any 2004) s’afirma:

“La persona és constitutivament un ésser social, perquè així l’ha volgut Déu que l’ha creada. (...) La vida social no és, doncs, extrínseca a l’home: aquest no pot créixer ni realitzar la seva vocació si no és en relació amb els altres.”

La forma cristiana d’entendre què és l’ésser humà plasmada en la Doctrina Social de l’Església catòlica, proposa que cada ésser humà té una dimensió col·lectiva constitutiva que es desplega formant cercles concèntrics. Així apareixen:

a) el matrimoni i la família,
b) la tribu, el clan, el municipi o la ciutat, i
c) el poble o nació configurada per un territori, una cultura, una llengua, una història, una consciència i una voluntat col·lectiva expressades amb el llenguatge dels símbols (poesia, relats mitificats, llegendes, música, cançó) o amb el llenguatge reflexiu de la teoria política.

I pel que fa a la nació, el Compendi de la doctrina social de l’Església en el núm. 157 afirma que té:
a) «Un dret fonamental a l’existència»;
b) Dret a la «pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva “sobirania” espiritual»;
c) Dret “a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies,
d) excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories»; i
e) Dret a «construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada».”

En múltiples ocasions els més alts representants de l’Església, els diversos papes del segle XX, han repetit i explicitat aquesta doctrina.

Així, Joan Pau II pronuncià un discurs memorable davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, el dia 5 d’octubre de 1995, amb ocasió del cinquantè aniversari de l’esmentat organisme.

“Sobre aquest fonament antropològic es basen també «els drets de les nacions», que no són altra cosa que els «drets humans» considerats en aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de definir el concepte de «nació», que no s’identifica a priori i necessàriament amb l’Estat. És, tanmateix, una reflexió inajornable, si hom vol evitar els errors del passat i proveir a un just ordre mundial.

El seu dret a l’existència és certament el pressupòsit dels altres drets d’una nació: ningú, doncs –ni un Estat, ni una altra nació ni cap organització internacional– no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir.” (2)

3. Catalunya és o no és una nació?

El magisteri dels bisbes de Catalunya és molt clar en aquesta qüestió. En la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya, publicada l’any 1985 i ratificada en el document Al servei del nostre poble, publicat el 2011, afirmen:

“Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.” (3)

4. Catalunya, en el context de la seva relació amb Espanya, té dret a decidir el seu futur polític com a nació?

4.1. Què hi diu el magisteri de l’Església

a) La Doctrina Social de l’Església enuncia principis generals, recomana sempre obrar amb discerniment i no es pronuncia sobre els casos concrets. En la pràctica, en les darreres dècades, la postura del Vaticà d’entrada ha estat respectar l’statu quo –la situació vigent– i en tot cas després dels fets consumats ha reconegut noves nacions com Croàcia i Eslovènia.

b) En la recent entrevista concedida pel papa Francesc al periodista Henrique Cymerman, va distingir entre independència per emancipació (el cas de les colònies americanes que es van emancipar dels Estats europeus) i independència per secessió, posant per exemple el cas de l’antiga Iugoslàvia. Referint-se a Catalunya va dir que cal estudiar molt bé cas per cas. I deia textualment: “La secessió d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha d’agafar amb moltes pinces i analitzar-la en tots els aspectes”. (4)

Això és el que estem fent en els darrers anys estudiar molt bé el nostre cas, Catalunya, i analitzar-lo en tots els aspectes, amb moltes pinces i amb tota la cura que cal.

En la relació d’Espanya amb Catalunya, hi ha hagut antecedents d’una pretensió d’annexió per la força? ¿Com s’han de qualificar quatre segles de pràctica sistemàtica d’intent d’assimilació de Catalunya a l’Espanya de matriu castellana? La invasió de Catalunya per part de l’exèrcit borbònic, el 1714, ara fa justament tres-cents anys, anul·lant les llibertats del poble català és un antecedent de pretensió d’annexió forçosa o no? La dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), reprimint una vegada més la llengua i la cultura catalana, és un antecedent de pretensió d’annexió forçosa o no? L’entrada de l’exèrcit franquista a Catalunya, amb l’abolició de l’Estatut del 32 i quaranta anys de persecució de la llengua i de la cultura catalana, és un antecedent de pretensió d’annexió forçosa o no? La campanya sistemàtica de grups politics i mediàtics molt potents en contra de l’afirmació de la identitat nacional de Catalunya és una pretensió present d’annexió forçosa o no? (5) 

c) Els bisbes espanyols –en els seus documents Valoración moral del terrorismo (2002) i Orientaciones morales ante la situación actual de España (2006)– donen a entendre que Espanya està formada per diverses nacions, a les quals intenten mostrar que no tenen dret a decidir unilateralment:

En el núm. 28 del primer document: “Las naciones, en cuanto ámbitos culturales del desarrollo de las personas, están dotadas de una “soberanía” espiritual propia y, por tanto, no se les puede impedir el ejercicio y cultivo de los valores que conforman su identidad. Esta “soberanía” espiritual de las naciones puede expresarse también en la soberanía política, pero ésta no es una implicación necesaria. Cuando determinadas naciones o realidades nacionales se hallan legítimamente vinculadas por lazos históricos, familiares, religiosos, culturales y políticos a otras naciones dentro de un mismo Estado no puede decirse que dichas naciones gocen necesariamente de un derecho a la soberanía política.” En el núm. 29 apel·len a l’atenció al bé comú de la comunitat cultural i política de la qual formen part.

4.2. Què respondre-hi?

Aquí cal obrir una reflexió sobre què és el bé comú. Per bé comú el Compendi de la Doctrina Social de l’Església entén: «la suma d’aquelles condicions de la vida social que permeten, tant a les col·lectivitats com a cada un dels membres, d’assolir amb més perfecció i rapidesa la pròpia perfecció» (núm. 164).

El respecte al bé comú suposa, en primer lloc, el respecte de la persona com a tal. En nom del bé comú, els poders públics tenen obligació de respectar els drets fonamentals i inalienables de la persona humana.

Si existeixen uns drets fonamentals de les nacions, de manera anàloga a com el bé comú suposa la defensa i promoció del desenvolupament de la persona, també el bé comú ha de respectar i promoure la lliure realització de les nacions a les quals pertanyen aquests individus. De manera que l’Estat, en la seva obligada recerca del bé comú, és en funció de les persones, les famílies i les nacions, i no a l’inrevés (les persones, famílies i nacions en funció de l’Estat).

Almenys cal concedir que el concepte de bé comú no és unívoc. Afirmar que cal defensar el bé comú no duu com a resultat una única manera d’articular el bé comú. Els bisbes espanyols reconeixen que Espanya està formada per diverses nacionalitats amb la seva personalitat històrica, però quan es tracta del bé comú retallen, de fet, el dret fonamental al ple desenvolupament de les altres nacions que formen Espanya.

5. La nostra reflexió teològica i filosoficopolítica a l’entorn del dret a decidir a Catalunya avui, té elements comuns amb la filosofia de l’alliberament d’arrel cristiana propugnada per la comunitat de teòlegs d’Argentina.

La revista Documents d’Església, editada pel monestir de Montserrat, en el seu número 1043 (1 març 2014) publica la traducció al català d’una interessant síntesi del pensament del jesuïta i teòleg argentí Juan Carlos Scannone (de vuitanta-dos anys), publicada abans a la revista oficiosa del Vaticà La Civiltà Cattolica (núm. 3920 del 19 d’octubre del 2013).

En aquest article, l’autor, pioner en la formulació d’aquesta filosofia de l’alliberament a l’Argentina dels anys setanta, descriu els signes del que anomena la “nova qüestió social”, caracteritzada per la globalització promoguda segons el “pensament únic” neoliberal. Aquest suposa un veritable atac a la humanitat, un atac a allò humà com a tal. Unes de les conseqüències més funestes d’aquest atac és l’exclusió fora del sistema econòmic global de milions de persones, de desenes de països i fins i tot de continents sencers (com l’Àfrica subsahariana), amb la desocupació estructural i la precarització del treball. (6) Es tracta de la cultura del “descartament” denunciada també pel papa Francesc a Evangelii Gaudium núm. 53.

Una altra forma d’atac a allò humà com a tal efecte d’aquesta globalització despietada és també el fet que la política es posa al servei dels poders econòmics i financers, i que la cultura promoguda per aquests a través dels mitjans de comunicació de masses ofega les cultures dels pobles, tractant d’imposar una uniformització inhumana de pautes i conductes. (7)

En canvi, com a signes positius dels temps, Scannone –que representa el grup de teòlegs argentins que van treballar amb l’arquebisbe Bergoglio–, assenyala com l’amenaça a allò que és humà com a tal ha fet sorgir arreu una major consciència dels drets humans, no sols civils i polítics, sinó també socials i culturals, i l’emergència de la societat civil com a diferent de l’Estat i el mercat, fins a constituir-se en un nou agent del bé comú tant nacional com internacional.

Crec que la situació del procés a Catalunya pot rebre molt llum d’aquesta filosofia de l’acció històrica –defensada també a finals dels noranta per filòsofs personalistes tan sòlids i seriosos com Jean Ladrière de Lovaina. Aquesta filosofia, per una banda, intenta criticar els supòsits ideològics –fins i tot pseudofilosòfics– del pensament únic neoliberal dominant. I així desemmascara aquell fals cosmopolitisme o universalisme –“jo no sóc nacionalista, jo sóc ciutadà del món”– que, de fet, a la pràctica, imposa una de les cultures dominants –l’anglesa, l’espanyola de matriu castellana...– a les cultures minoritàries, i prolonga pràctiques seculars de domini colonial ara de manera més sofisticada. Aquesta filosofia de l’acció històrica intenta, a més, “elevar a concepte” la situació per discernir-la, interpretar-la, comprendre-la i il·luminar els camins de la seva superació. (8)

6. Defensar el dret de Catalunya a decidir el seu futur polític és una opció plausible, raonada i conseqüent que troba molta resistència i incomprensió

Queda clar que en aquesta qüestió, com en d’altres qüestions importants de la vida social –per exemple, l’opció capitalista per la llibertat absoluta de mercat o l’opció socialitzant pel necessari control del mercat per part de l’Estat– no es pot somiar un acord amb una sentència clara i distinta que deixi les coses clares per sempre més i que ens dispensi de l’esforç de reflexionar, d’argumentar i de defensar allò que creiem just. Tant en l’àmbit civil com en l’intraeclesial, sostenir aquesta postura demana fermesa, paciència i audàcia.

Creure que Catalunya com a nació té el dret a decidir ara el seu futur és una opció fonamental, una convicció moral i política que, però, no resulta evident a tothom. A Catalunya per raons ideològiques, històriques, socials, afectives i culturals, hi ha actualment entre un 20 i un 25 per cent dels seus ciutadans que no senten Catalunya com una nació en els termes aquí exposats. Constatem que una part d’aquesta minoria és catòlica. Ho respectem; però creiem que la doctrina social de l’Església catòlica aquí breument exposada i la seva aplicació a Catalunya donen molt de si per a un diàleg fratern, i obert a la veritat i a la justícia.

Precisament per a poder conviure fraternalment, tot respectant la minoria, necessitem saber clarament quines son les posicions majoritàries i minoritàries en aquest tema. Hi ha grups que apel·len constantment a una suposada gran majoria silenciosa que no compartiria aquesta convicció fonamental. Per poder conviure respectant la minoria, necessitem, doncs, saber la posició de cada ciutadà que així ho vulgui mostrar. Per higiene social després de quatre-cents anys de relacions conflictives i de quaranta anys de democràcia “vigilada” necessitem una consulta com a mínim de caire indicatiu, clarificadora de la situació i que permeti abordar el futur amb dades reals, per tal de continuar un diàleg constructiu que ens porti a un futur de convivència i respecte més lliure i realment més fratern.

Xavier Morlans és professor de la Facultat de Teologia de Catalunya

Notes: 

(1) Joan COSTA, "Sessió sobre el dret a decidir", Acte al Col·legi d’Advocats de Barcelona, organitzat per la Federació de Cristians de Catalunya, 30 d’octubre de 2012 (Pro manuscripto).
(2) Cf. Antoni M. ORIOL I TATARET, Nació i Magisteri Pontifici, Barcelona: Proa 2007.
(3) Arrels cristianes de Catalunya, Barcelona: Claret 1985, ps. 10-11. Cf. Joan COSTA, Nació i nacionalismes. Una reflexió en el marc del magisteri pontifici contemporani, Barcelona: Proa 2000.
(4) La Vanguardia, 13 de juny de 2014.
(5) Cf. J. BENET, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1995.
(6) J. C. SCANNONE, "La filosofia de l’alliberament", Documents d’Església, 1043 (1 març 2014), ps. 182-183.
(7) Ibid., p. 183.
(8) Ibid., p. 185.