50 anys de la primera concelebració a Catalunya, un dels grans fruits del Concili

(Josep Miquel Bausset) En ple Concili, i en fase experimental, va ser encomanada la primera concelebració al monestir de Montserrat, juntament amb altres cinc monestirs més, i a una comunitat de dominics. Així, a Montserrat, l’11 de juliol de 1964, solemnitat de Sant Benet, es va obrir el període d’experimentació de les concelebracions, abans que fossin establertes per a tota l’Església Llatina, el Dijous Sant de 1965. I va ser aquest divendres fa 50 anys, que, presidida pel bisbe de Girona, Narcís Jubany, es realitzà la primera concelebració, en la qual van ser ordenats tres preveres i un diaca, tots ells monjos de Montserrat.

És un dels fruits del Concili Vaticà II, la recuperació de la concelebració eucarística. Va ser la Constitució sobre la litúrgia, la “Sacrosanctum Concilium” (SC 57) la que preveia la restauració de la concelebració, per tal de fer realitat allò que escrivia Sant Ignasi d’Antioquia als cristians de Filips: “Que hi hagi una sola Eucaristia....un sol calze....així com hi ha un sol altar, un sol bisbe, amb el presbiteri i els diaques” (4)

Cal subratllar que per als Pares Conciliars, la concelebració no era concebuda com una solució pràctica en el cas que hi hagueren molts preveres i no pogueren celebrar l’Eucaristia un a un, d’una manera individual. La concelebració era una manifestació de la unitat de l’Església, com ho afirma la “Sacrosanctum Concilium”: “La principal manifestació de l’Església es troba en la participació plena i activa de tot el poble sant de Déu en les mateixes celebracions litúrgiques, sobretot en la mateixa Eucaristia, en una única pregària, a un únic altar en el qual presideix el bisbe (o un prevere seu) envoltat del seu presbiteri i dels ministres” (S.C. 41)

Va ser a finals de la II Guerra Mundial, i als monestirs benedictins alemanys de Beuron i de Maria Laach, que el Moviment Litúrgic (amb figures monàstiques tan destacades com Marmion, Casel, Guéranger o Beuadin) promogué la renovació litúrgica i el desig de restaurar la concelebració, que havia existit als primers segles del cristianisme, i que encara existia a les Esglésies Bizantines ortodoxes i catòliques. Ja Sant Hipòlit de Roma, al segle IV, en la “Tradició Apostòlica”, tractava de la concelebració, en la qual diversos preveres celebren una mateixa Eucaristia.

Després de la primera concelebració de fa 50 anys, no cada dia sinó de tant en tant, com m’ha recordat el germà Bartomeu Ubach, es van anar fent concelebracions a la missa conventual, també en alguna missa del poble o bé a l’oratori del noviciat.

I és que abans d’instaurar-se a l’Església la concelebració, a la missa conventual de Montserrat, com a les misses de totes les parròquies, només hi combregava el celebrant. A Montserrat, els monjos preveres celebraven la seva missa privada entre la pregària de Laudes i de Prima, i els monjos no ordenats, que ajudaven aquestes misses, hi combregaven en elles. Però va ser a partir de Pasqua de 1958, quan els monjos no preveres començaren a participar cada dia de la conventual. Així ho expressava més tard el Vaticà II, quan recomanava que “els fidels, després de la comunió del prevere, rebessin del mateix sacrifici, el cos del Senyor”. Segons la Sacrosanctum Concilium nº 57, és a la concelebració, on “es manifesta apropiadament la unitat del sacerdoci”. D’aquí que el Concili decidís ampliar la facultat de concelebrar.

I és per això, que la concelebració al si de l’Església llatina, és un dels grans fruits del Concili.