(David Casals i Vila –CR) Com ha posat de manifest la polèmica sobre la mesquita de la monumental, a Barcelona no hi ha cap lloc de culte musulmà que el seu aspecte extern indiqui que allò és un oratori islàmic. Són locals, fins i tot pisos, situats als baixos d'edificis, que en alguns casos, són instal·lacions precàries i que es poden arribar a quedar petites quan hi ha molta afluència, en els grans esdeveniments.
En declaracions a CatalunyaReligió, el portaveu del Consell Islàmic i Cultural de Catalunya, Mohammed Halhoul, exposa que creu que a molts musulmans que viuen al Principat els agradaria que a la capital catalana hi hagués un lloc de culte emblemàtic, que a més anés acompanyat d'un “centre d'estudis”.
En qualsevol cas, Halhoul explica que no hi ha hagut mai cap proposta en ferm i que únicament es tracta d'un “desig”, d'un anhel que tenen els musulmans catalans, i que creuen necessari, atès que Barcelona pretén consolidar-se com la capital de l'espai Euromediterrani i de les relacions entre la costa nord i sud de la Mediterrània.
A Barcelona, el primer oratori de Barcelona va obrir les seves portes a la dècada dels 70: era un pis situat a l'avinguda Meridiana, a prop de la Sagrera. Al 1974 es constitueix a Sant Vicenç dels Horts l'associació Bayt Al-Thaqafa, que en àrab vol dir 'Casa de Cultura', impulsada per la religiosa catòlica i arabista Teresa Losada, que tenia com objectiu facilitar la integració d'immigrants procedents del Nord d'Àfrica.
Al 1980 es crea el primer oratori del barri del Raval, promogut per persones migrades d'origen pakistanès: és la 'Mesquita de Tarik Ibn Zyad', situada al carrer Hospital. És en aquests anys on es crea també al barri la primera carnisseria 'halal', on sigui, adaptada als preceptes corànics.
A finals de la dècada dels 80 es crea un oratori al barri de Sants. A la segona meitat de la dècada dels 90 es posen en marxa a la ciutat set nous centres, entre ells la comunitat musulmana Camí de la Pau, també al Raal, d'origen pakistanès. A tot Catalunya, al llarg dels anys 90 es passa d'una quinzena d'oratoris a més d'un centenar. La xifra ha continuat creixent en la primera dècada del segle XXI: han obert 76 centres nous, i algunes de les comunitats comencen a visualitzar-se, després de molts anys on passen pràcticament desaparcebudes.
Oratoris als polígons industrials
A Catalunya, el primer conflicte veïnal originat per l'obertura d'un oratori té lloc al 1997 a Premià de Mar, on es recullen més de 5.500 firmes contra la construcció d'un oratori en un solar que era propietat de la comunitat local.
En municipis com Lleida, Reus, Tarragona, Martorell, Santa Coloma de Gramenet i Mataró, la solució que s'ha optat és oferir a les comunitats una reubicació dels llocs de culte, en polígons industrials: les comunitats perden visibilitat, en situar-se en zones perifèriques de les ciutats, però també aconsegueixen disposar de més espai perquè els locals se'ls han quedat petits.
Qui representa l'islam català?
Però qui podria afrontar un projecte d’una gran mesquita? A Catalunya no hi ha un únic òrgan que agrupi a la majoria de comunitats musulmanes i que les representi davant de les administracions. Hi ha diferents federacions de comunitats, i tot plegat, posa de manifest un escenari complex, amb la qual cosa assegurar que 'els musulmans catalans diuen o pensen o projecten quelcom' és del tot erroni si no es té present aquesta pluralitat d'agents.
La primera que s'impulsa és el Consell Islàmic i Cultural de Catalunya. Es va fundar l'any 2000 a iniciativa d'un grup d'imams d'origen marroquí. Dos anys més tard, firma un conveni amb la Generalitat, i es converteix en un interlocutor destacat –que no únic- de les comunitats catalanes amb el Govern. A més del Consell Islàmic i Cultural de Catalunya, existeixen també altres federacions.
A nivell estatal, hi ha la Comissió Islàmica d'Espanya (CIE), constituïda l'any 1992, després que es firmessin els acords de cooperació entre l'Estat i tres minories religioses –protestants, jueus i musulmans-. A la CIE hi ha 35 federacions d'entitats musulmanes, algunes d'àmbit estatal però altres d'escala regional. Els musulmans catalans hi participen a través de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDECAT).
La pertinença a una federació no és l'únic criteri que s'ha de tenir en compte a l'hora de classificar les comunitats. Hi ha altres factors a prendre en consideració, com l'origen dels fidels i també l'adscripció doctrinal dels fidels.
Pel que fa a la procedència, tot i que la majoria de musulmans catalans tenen origen estranger, hi ha també autòctons conversos. A Catalunya, hi ha tres grans nuclis de comunitats, pel que fa a la nacionalitat dels fidels: marroquins, pakistanesos i de l'Àfrica Subsahariana (Gàmbia, Nigèria, entre altres països).
Sobre l'adscripció doctrinal, en la majoria de comunitats d’origen poden conviure persones que segueixin diferents corrents islàmics. De fet, es tracta d'una decisió individual del creient, més que no pas comunitària.
Dins de l'Islam, existeix la minoria xiïta, i el seu origen es remunta a la mort del profeta Muhàmmad. Més que per qüestions doctrinals, la diferència entre sunnites i xiïtes és històrica i que els segons tenen clergat. Els xiïtes consideren que el successor de Muhàmmad fou el seu cosí i gendre. En canvi, els sunnites reconeixen aquest paper al sogre del Profeta.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.