Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Armand Puig / La Vanguardia) Pau, que possiblement mai no va escoltar ni veure Jesús personalment, tanmateix pot ser definit com un dels més veritables deixebles de Jesús, no tan sols del Senyor enaltit, sinó també de Jesús de Natzaret”. Així es va expressar J.D.G. Dunn, de confessió metodista, catedràtic emèrit de Nou Testament a Durham (Regne Unit) i un dels millors exegetes actuals.

El professor Dunn va fer aquesta afirmació durant el congrés dedicat a Jesús i a Pau que es va celebrar a la Facultat de Teologia de Catalunya l’any 2009 (text complet del seu article).

Recomano particularment aquesta lectura a l’autor de l’opuscle Sant Pau i el dogmatisme religiós, que va ser enviat als subscriptors del diari La Vanguardia el diumenge 1 de juny de 2014. Vegem de prop les raons de l’afirmació taxativa del professor

Dunn, que faig completament meva en tots els aspectes.

És cert que, molt probablement, Pau no va conèixer Jesús, però sí que va conèixer els qui l’havien conegut (Jaume, Pere i Joan), els quals “van reconèixer la gràcia” que Déu li havia concedit i li donaren la mà “en senyal de comunió” (Gàlates 2,9).

Els testimonis directes de la predicació de Jesús i principals dirigents de l’Església-mare de Jerusalem van acceptar que Pau havia estat objecte d’una revelació divina, tal com afirma el mateix Pau: “(Déu) em va revelar el seu Fill, perquè jo l’anunciés als pagans” (1,16). A més, van acceptar la doctrina que Pau predicava, i que Déu l’hagués fet “apòstol dels pagans” (2,8).

I no li van “imposar res”, és a dir, van respectar la gràcia que havia rebut i van legitimar-lo com a missioner cristià tot reconeixent-li, això sí, la llibertat de l’Evangeli. Per això Pau es va permetre de reprovar el comportament de Pere a Antioquia en nom, precisament, de “la veritat de l’Evangeli” (2,14). En el cristianisme, comunió i llibertat són paraules complementàries, com bé mostren les actituds i les paraules del papa Francesc.

Pau, que s’havia adherit al cristianisme després de ser-ne perseguidor, mai no va ser un franctirador, sinó algú que es considerava seguidor dels ensenyaments i tradicions de Jesús, que ell havia rebut com a membre de l’Església cristiana. Així, quan explica què va fer i va dir Jesús a l’últim sopar, Pau escriu: “La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor” (Primera carta als Corintis 11,23).

D’una manera semblant s’expressa en relació al nucli essencial de la fe cristiana: la mort i la resurrecció de Jesús. Pau escriu en la mateixa carta: “Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats... fou sepultat, ressuscità... i s’aparegué a Cefes, i després als Dotze” (15,3-5).

Per tant, la doctrina de la mort redemptora de Jesús no és un invent de Pau, sinó una doctrina que recorre tot el Nou Testament i que s’arrela en l’actitud que Jesús mostra durant tota la seva vida. Diu Jesús davant Zaqueu: “El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut” (Evangeli de Lluc 19,10). I als deixebles que volien ocupar els primers llocs, els diu: “el Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom” (Evangeli de Marc 10,45).

A l’últim sopar, el dia abans de la seva mort, Jesús ofereix el seu cos i la seva sang –cos i sang que seran entregats l’endemà de manera real i directa, a la creu– quan dóna als deixebles el pa i la copa amb el vi. Diu Jesús: “Preneu... beveu... això és la sang de l’aliança vessada per tothom en remissió dels pecats” (Evangeli de Mateu 26,26-28). La idea de la vida donada als altres, la redempció de la humanitat, surt del mateix Jesús. Vegeu sobre això el meu llibre Jesús. Un perfil biogràfic (Proa, 2006, pp. 483-489).

Pau recull el sentit que Jesús ha donat a la seva mort –tal com es llegeix en els evangelis de Mateu, Marc i Lluc–, però també la recullen Joan i els altres escrits del Nou Testament.

Més ben dit, la referència al valor alliberador i salvador de la mort de Jesús és un dels signes distintius del cristianisme. Cal, però, comprendre per què Jesús ha mort a la creu i per què aquesta mort és alhora resultat de la llibertat de Jesús i del designi del Pare. Podem afirmar que el Pare exigeix la mort de Jesús, el seu Fill, com una mort necessària i ineludible? Podem dir que el Déu cristià només se sent satisfet quan el seu Fill escampa la seva sang? La creu és, per a molts, un escàndol, una pedra d’ensopec, no tan sols pel fet que comporta una violència contra el qui és crucificat, sinó sobretot perquè no s’entén com pot ser instrument de perdó i de reconciliació.

El cert és, però, que la crucifixió de Jesús és rigorosament històrica, com també és històric l’últim sopar, que dóna el sentit d’aquesta crucifixió. Quin és el significat de la creu en un món que passa de llarg davant de tantes creus i tantes injustícies i que, paradoxalment, té posada dintre la mala herba de la violència, fins al punt d’arribar a justificar-la? El cristianisme no entén la creu com la exigència d’un Déu que voldria la sang del seu Fill per a expiar els pecats, sinó com a abaixament d’un Déu que s’ha fet talment solidari amb els homes que s’ha fet servent de tots ells.

La redempció és el rescat de les cadenes més terribles que hi pugui haver en aquest món: l’odi, la violència, la injustícia, el pecat i la mort, Com es poden segar aquestes cadenes? Substituintles per unes altres? Canviant-les de signe, convertint els oprimits en opressors? El que cal és retornar als pobres i als exclosos la dignitat de ser tractats com a fills de Déu! El que cal és conèixer un Déu que és misericòrdia! Parlar de redempció no és un caprici de les teologies jueva i cristiana.

Un Déu implicat en la humanitat i en la història, un Déu que es diu a si mateix Pare de tots, no pot mirar impassible la sort dels seus fills, i per això envia el seu Fill a la perifèria, perquè des de dintre del mal (!) pugui redimir del mal, perquè des del cor de la tenebra redimeixi la tenebra i hi faci brillar la llum, perquè la creu, signe de mort, esdevingui signe de vida i salvació.

Redimir vol dir donar-se, no autoimmolar-se, com si un vessament de sang fos, per ell mateix, redemptor. Allò que redimeix és el sentit que té donar la pròpia vida. I aquest sentit és l’amor per tots i cadascú. La força del cristianisme rau en la redempció per amor. Aquesta és la doctrina comuna a tot el Nou Testament, a Pau i a Joan, als evangelis i a l’Apocalipsi.

Aquesta és la doctrina dels apòstols i de l’Església. Aquest és el dogma fonamental, que es recita en el Credo: “el qual (Jesucrist), per nosaltres els homes i per la nostra salvació, davallà del cel”, volgué encarnar-se, pobre i humil, en la carn d’una dona i es féu en tot com nosaltres, llevat del pecat. L’infinit es féu finit. El Fill etern del Pare volgué tenir com a tron una menjadora i una creu. Aquesta és la grandesa del cristianisme.

Acabo citant novament el professor J.D.G. Dunn: “Hem de parlar, doncs, d’un abisme entre Jesús i Pau? No! Hem de deduir que Pau es va apartar o va corrompre la bona nova de l’Evangeli que va portar Jesús? No! Hem de concloure que Pau va transformar el missatge de Jesús en una cosa que Jesús mateix no hauria reconegut? No!”

 

Armand Puig i Tàrrech, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya. Article Publicat a La Vanguardia el 15 de juny de 2014.