Francesc parla d’una “porta oberta” al celibat opcional dels capellans

Les respostes del papa Francesc durant la roda de premsa a l’avió

(CR) “El celibat dels sacerdots no és un dogma de fe, és una regla de vida. En no ser un dogma de fe, la porta és oberta”. Així ho ha dit el papa Francesc de tornada de Terra Santa. Un “do” per aprecia però que com passa ja a les Esglésies catòliques orientals podria ser opcional per accedir al sacerdoci. Amb aquestes paraules Francesc obre un nou tema en la seva agenda reformista.

El papa responia així a un periodista alemany que li plantejava si l’ordenació d’homes casats, “com demanen molts catòlics a Alemania” podria ser una forma d’acostament entre ortodoxos i catòlics. El papa ha dit que d’aquest tema no n’havien parlat amb el patriarca Bartomeu i ha recordat ja hi ha capellans casats dins del catolicisme.

El papa també va afrontar altres temes espinosos en l’estructura eclesial, com la reforma de les finances on creu que “és inevitable que hi hagi escàndols”, i que per tant s’ha treballar sempre des de la “honestedat i transparència” per evitar-ho. També admet que en la reforma de la cúria “hi ha algunes persones que no veuen les coses clares” però està “content” de com s’està treballant.

Un altre tema d’interès és la seva reflexió sobre la preparació del Sínode sobre la Família. Creu que s’està centrant massa en el tema de la comunió als divorciats, però també veu la necessitat “d’aclarir que els divorciats no estan excomunicats. Moltes vegades són tractats com si ho fossin”.

Aquí podeu llegir la transcripció de les respostes del papa en la roda de premsa, que ja s’ha convertit en un format habitual. El papa Francesc ha respost al periodistes totes les qüestions que li han volgut plantejar durant el vol de tornada del seu viatge de Terra Santa. Com va fer el juliol de l’any passat tornant del Brasil. Són respostes improvisades i, per tant, molt directes.

Els abusos contra menors

A l’Argentina dels privilegiats diem: aquest és un fill de papà. Sobre aquest tema no hi haurà fills de papà. En aquest moment hi ha tres bisbes sota investigació; d’un d’ells, ja condemnat, se n’estudia la pena. No hi ha privilegis. L'abús a menors és un problema molt greu. Sabem que és un problema greu arreu, però a mi m'interessa l'Església. Un sacerdot que comet un abús traïciona el cos del Senyor perquè el sacerdot ha de portar aquest nen, aquesta nena, aquest jove o aquesta jove a la santedat. I aquest se'n refia. I ell, en comptes de portar-lo a la santedat, n'abusa. I això és gravíssim! És com fer una missa negra! En comptes de portar-lo a la santedat el portes a un problema de per vida. La pròxima setmana, del 6 al 7 de juny, hi haurà una missa amb algunes persones víctimes d’abús a Santa Marta, i després se celebrarà una reunió, jo amb ells, i amb el cardenal O'Malley, que forma part de la comissió. Amb tot això s'ha d'avançar, s'ha d'anar endavant: tolerància zero.

Celibat dels sacerdots

L’Església catòlica té sacerdots casats, oi? Els catòlics grecs, els catòlics coptes,... En els ritus orientals hi ha capellans casats. Perquè el celibat no és un dogma de fe, és una regla de vida, que jo aprecio molt i que penso que és un do per a l’Església. En no ser un dogma de fe, la porta sempre és oberta.

Els 15 milions d’euros del IOR inverits a “Lux Vide”

El Senyor Jesús una vegada va dir als seus deixebles: 'és inevitable que hi hagi escàndols'. Som humans, pecadors tots. I hi haurà escàndols. El problema és evitar que n'hi hagi més. En l’administració econòmica, honestedat i transparència. Les dues comissions –la que ha estudiat el IOR i la que ha estudiat tot el Vaticà– han arribat a les mateixes conclusions i ara, amb el ministeri i la Secretaria per a l’Economia dirigida pel cardenal Pell, es duran a terme les reformes aconsellades. Però encara hi haurà incongruències, n’hi haurà sempre, perquè som humans. I la reforma ha de ser constant. Els pares de l’Església deien: "Ecclesia semper reformanda”. Hem d'estar atents per reformar cada dia l'Església perquè som pecadors, som dèbils i sempre hi haurà problemes. La Secretaria per a l’Economia ajudarà a evitar escàndols i problemes. Per exemple, al IOR van ser clausurats 1.600 comptes, de persones que no hi tenien dret. L’IOR serveix per ajudar l’Església; hi tenen dret els bisbes, les diòcesis, els treballadors del Vaticà, les vídues, les ambaixades, però ningú més. No és una cosa oberta. I aquesta és una bona feina: tancar els comptes dels que no hi tenen dret. Jo diria una cosa: la qüestió dels 15 milions encara s’està estudiant, encara no està clar què va passar.

Obstacles a la reforma de la Cúria

El primer obstacle sóc jo! Estem en un bon moment, hem consultat tota la Cúria, les coses comencen a ser estudiades, per a alleugerir l’organització, per exemple, fusionant dicasteris. Un dels punts clau va ser el de l’economia: el dicasteri de l’Economia ha de treballar amb la Secretaria d’Estat. Ara, al juliol, tindrem quatre dies de treball i després, a finals de setembre, uns altres quatre; però es treballa. Encara no es veuen tots els resultats, però la part econòmica és la que es va abordar primer; hi havia alguns problemes dels que la premsa parlava força. La via de la persuasió és molt important. Hi ha algunes persones que no veuen les coses clares. Però jo estic content, s’ha treballat força.

Divorciats que s’han tornat a casar

El Sínode serà sobre la família, sobre el problema de la família i sobre les seves riqueses i situació actual. L’exposició preliminar que va fer el cardenal Kasper tenia cinc capítols, quatre dels quals sobre els coses belles de la família i obre el seu fonament teològic. El cinquè capítol era sobre el problema pastoral de les separacions i sobre la nul•litat matrimonial, i aquí també hi ha el tema de la comunió als divorciats en segona unió. A mi no em va agradar que molta gent, fins i tot de l’Església, digués: “El Sínode és per a donar la comunió als divorciats que s’han tornat a casar”, com si tot es reduís a una casuística. Avui ho sabem: la família està en crisi, és una crisi mundial, els joves no volen casar-se o conviuen. No voldria que nosaltres caiguéssim en aquesta casuística: Es podrà o no, donar la comunió? El problema pastoral de la família és molt ampli, molt ampli. S’ha d’estudiar cas per cas. Sempre torno a una cosa que el papa Benet XVI va dir tres vegades: cal estudiar els procediments de nul·litat matrimonial, estudiar la fe amb què la persona va al matrimoni i aclarir que els divorciats no estan excomulgats. Moltes vegades són tractats com si ho fossin. Escollir el tema del Sínode sobre la família va ser una experiència espiritual molt forta, lentament es va acabar parlant de la família. Estic segur que l’Esperit del Senyor ens va guiar fins aquest punt.

Els gestos més autèntics són els que no es pensen; jo havia pensat si podia fer alguna cosa; però cap dels gestos concrets que vaig fer no havia estat pensat. Algunes coses, com la invitació a la pregària als dos presidents, s’havia pensat que fos allí, durant el viatge; però hi havia tants problemes logístics, tants, perquè havíem de tenir en compte el territori, on s’havia de fer; i no era fàcil. Per això es pensava en una reunió... Però finalment, va sortir la invitació, i espero que la trobada surti bé. Però els meus no eren gestos pensats: a mi em surt de fer alguna cosa, així, espontàniament. Per aclarir sobre la trobada al Vaticà: serà una trobada d’oració, no per a fer mediació. Amb els dos presidents ens reunirem tan sols per resar i crec que la pregària és important, i fer això ajuda. I després tots tornen cap a casa. Hi haurà un rabí, un musulmà, hi seré jo. Li vaig demanar al Custodi de Terra Santa que organitzi una mica les coses pràctiques.

Sobre Jerusalem, capital de Palestina

Hi ha moltes propostes sobre la qüestió de Jerusalem; l’Església catòlica, el Vaticà, té el seu posicionament des del punt de vista religiós: una ciutat de la pau per a les tres religions. Les mesures concretes per a la pau s’han de negociar, potser es decideix que aquesta part es converteix en la capital d’un Estat, l’altra de l’altre… Però no em sento capaç de dir que es faci això o això altre, seria una bogeria per part meva; crec que s’ha d’entrar amb honestedat, fraternitat, mútua confiança, a la via de la negociació. Es requereix valentia, i jo prego molt al Senyor perquè aquests dos líders tinguin la valentia de seguir endavant. De Jerusalem només dic que sigui la ciutat de pau de les tres religions.

Relació amb els ortodoxos

Amb Bartomeu I vam parlar sobre la unitat, que es fa caminant, és un camí; mai podrem fer la unitat en un congrés de teologia. Em va confirmar que Atenàgores va dir a Pau VI: “Nosaltres caminem junts, tranquils. Posem a tots els teòlegs en una illa, que es discuteixin entre ells, i nosaltres fem camí per la vida”. Caminar plegats, pregar plegats, treballar plegats i tantes coses que podem fer junts, ajudar-nos plegats. Per exemple amb les Esglésies. A Roma, com a tantes altres ciutats, molts ortodoxos fan servir esglésies catòliques com una ajuda per aquest 'caminar plegats'. Una altra cosa de què hem parlat és sobre el Concili panortodox, per a que es faci alguna cosa amb la data de la Pasqua. Resulta una mica ridícul: “A veure, diga’m, ¿el teu Crist quan ressuscita? El meu la pròxima setmana. El meu ja va ressuscitar la setmana passada”. Sí, la data de la Pasqua és signe d'unitat. Amb Bartomeu parlem com a germans, ens estimem molt, ens expliquem les dificultats dels nostres governs. Parlem força sobre ecologia, de fer un treball conjunt sobre aquest problema. Ell hi està molt preocupat i jo també.

Viatge a Sri Lanka i Filipines; llibertat religiosa

Estan programats dos viatges a l’Àsia, a Corea del Sud i, al gener, un viatge de dos dies a Sri Lanka, i després a Filipines, en la zona on hi va haver el tsunami. El problema de la llibertat de practicar la religió no existeix només en alguns països asiàtics. La llibertat religiosa és una cosa que no tots els països tenen. Alguns exerceixen control, altres prenen mesures que acaben en una veritable persecussió. Avui dia hi ha màrtirs, màrtirs cristians, catòlics i no catòlics. En alguns indrets no pots portar un crucifix, ni tenir una Bíblia ni ensenyar catequesi als nens. I jo crec que en aquest temps hi ha més màrtirs que en els primers temps de l’Església. A alguns llocs hem d’apropar-nos-hi amb prudència, per anar-hi i ajudar-los, pregar molt per aquestes esglésies que pateixen tant; i també els bisbes i la Santa Seu treballen amb discreció per ajudar als cristians d’aquests països, però no és gens fàcil. Per exemple, en un d’aquests països està prohibit resar junts. Els cristians que hi viuen volen celebrar l’eucaristia, i hi ha un senyor que és obrer, però és sacerdot, i va a taula amb els altres: fan com si estiguessin prenent te i fan l’eucaristia. Si arriba la policia, amaguen els llibres i resulta que estaven prenent te.

Populisme i eleccions europees

Només vaig tenir temps de pregar alguns Parenostre, però no vaig saber res de les eleccions, no en tinc dades. El populisme a Europa, la confiança i la desconfiança, alguna tesi sobre l’euro… d’això no hi entenc gaire. Però hi ha el tema de l’atur. Això és greu: estem en un sistema econòmic mundial en què el centre és el diner, no la persona humana. En un veritable sistema econòmic el centre ha de ser l'home i la dona, la persona humana. Aquest sistema, per tal de mantenir-se, 'descarta'. Descarta els nens: l’índex de natalitat no és alt, a Itàlia són menys de dos per parella; a Espanya encara és més baix. Descarta els ancians, fins i tot amb l’eutanàsia amagada, a la medicina s'hi pot renunciar fins un cert punt... I es descarten els joves. I això és gravíssim! Gravíssim! A Itàlia crec que l’atur juvenil està prop del 40%; a Espanya és del 50% –a Andalusia, del 60%–. Això significa que hi ha tota una generació de ninis, que ni estudien ni treballen. Aquesta cultura de descartar és gravíssima. No sols existeix a Europa, però a Europa se sent més. És un sistema econòmic inhumà. Jo no he tingut por d'escriure a l'exhortació Evangelii Gaudium: aquest sistema econòmic mata. I ho repeteixo.

Faré el que el Senyor em digui que faci. Pregar, procurar de fer la voluntat de Déu. Benet XVI ja no tenia forces i, honestament, com a home de fe, humil com és, va prendre aquesta decisió. Fa setanta anys els bisbes emèrits no existien. Què passarà amb els Papes emèrits? Hem de veure Benet XVI com una institució: ha obert una porta, la dels Papes emèrits. La porta és oberta, n’hi haurà d’altres o no. Déu ho sap. Jo crec que un bisbe de Roma, si se sent que les forces l’abandonen, ha de plantejar-se les mateixes preguntes que es va plantejar el papa Benet.

La beatificació de Piu XII

La causa està oberta; me n’he informat i encara no hi ha cap miracle. Està aturada i no pot prosseguir. Hem de respectar la realitat de la causa. Però no hi ha miracle: és necessari que n’hi hagi com a mínim un per a la beatificació. Jo no puc pensar si el beatifico o no.