Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri - CR) Aquest dilluns ha mort Albert Manent. Escriptor, historiador, poeta, biògraf, dialectòleg, estudiós del noucentisme, activista cultural, cronista de la resistència, mestre d’historiadors i investigadors... Una llarga llista d’especialitzacions d’alta cultura que també va posar al servei de l’Església catalana, amb la promoció d’obres com el Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya i amb nombrosos llibres i articles sobre història eclesiàstica contemporània. 

Aques dimarts a la tarda estarà instal·lada la capella ardent al Tanatori Ronda de Dalt i el funeral es farà dimecres a les 11'30h. del matí. 

“És un home tossut, tenaç, estic molt content de ser el seu amic. Catalunya necessita gent així”, li deia el president Jordi Pujol després de 63 anys de relació en tancar l’homenatge que li van fer el 2010 en celebrar els 80 anys. De fet, els darrers anys ha viscut una època de reconeixements, culminada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, una distinció que compartia amb el seu pare, el poeta Marià Manent.

Albert Manent i Segimon va néixer el 23 de setembre de 1930 a Premià de Dalt, fa 83 anys. L’ambient familiar i universitari de Barcelona el va portar a endisar-se en el món literari i alhora en l’activisme cultural de resistència. Va participar en la majoria d’iniciatives literàries dels anys de la represa, com la revista Serra d’Or, i alhora es va implicar en lluites clandestines com la segona vaga de tramvies o la campanya contra el director de La Vanguardia. Va agafar encara més compromís i protagonisme en la campanya “Volem bisbes catalans” de 1966 quan participa en la redacció del llibre clandestí Le Vatican et la Catalogne.

El seu paper també és determinant en la realització de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde que van donar la volta al món criticant la hipocresia del règim franquista, que dient-se cristià no actuava com a tal. De fet, Manent és un dels personatges clau en la revindicació del perfil propi de l’Església catalana durant el segle XX. No és casual que fins i tot l'estampa de la seva primera comunió s'imprimís de forma clandestina en català. 

Amb la restauració de la Generalitat, el 1980 és nomenat director general d'Activitats Artístiques i Literàries del Departament de Cultura. De 2000 fins a 2004 serà director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya. En aquesta etapa va promoure diverses iniciatives que posaven en relleu el lligam entre l’Església i la cultura catalana. I va ser un dels principals impulsors de "Germinabit", l’exposició sobre el llibre religiós en català que es va fer a Roma el 2001.

Un dels últims homenatges que va rebre va ser aquest novembre en la Jornada del Grup Sant Jordi. En celebrar els 80 anys, oferia en aquesta entrevista a CatalunyaReligió.cat la seva mirada sobre la fe i sobre l’evolució de l’Església a Catalunya els darrers anys. Veia que d’ençà del Vaticà II hi havia hagut “una involució eclesial, però tampoc tant forta com sembla” i lamentava com les pors que impedeixen evolucionar a l’Església. Sobretot el preocupava el desprestigi i les calumnies sobre l’Església a Catalunya que fomentaven els sectors més integristes. Fidel als seus principis i al coneixement de la història, Manent reivindicava una església catalana, amb característiques pròpies però que no va en contra de l’Església universal. Fins el darrer dia.