Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Un mapa del protestantisme a Catalunya

(David Casals i Vila –CR) Ha nascut una nova família evangèlica. Es tracta de la Federació d'Esglésies Betània, l'embrió de la qual va néixer al districte barceloní de Nou Barris de 1989, i que compta en l'actualitat a Catalunya amb 17 llocs de culte, repartits en les quatre províncies.

En declaracions a Catalunya Religió, el pastor Julio López explica que aquest moviment no pretén ser “ni una denominació més ni una església pentecostal més”. Denominació és com, en el món protestant, es coneixen les diferents esglésies i famílies en concret: luterans, presbiterians, episcopals, etc.

Segons López, mentre que les denominacions tradicionals “tenen una fèrria estructura”, aquest no vol ser el cas de les Esglésies Betània, però també es vol singularitzar de la resta d'esglésies pentecostals precisament per aquest tarannà de voler constituir un sentiment de pertinença més enllà de les comunitats locals.

Betània té una obra social, anomenada Maná, i també un projecte audiovisual propi, Onda Paz. Han crescut espectacularment en pocs anys –al 1989 només hi havia un lloc de culte– i el seu objectiu és arribar a tenir-ne un centenar a tot Espanya el 2025. Ara, ja són 38 en sis comunitats autònomes.

El protestantisme en la seva diversitat

'Denominació' és una paraula clau per entendre el protestantisme. Així s'anomenen les diferents famílies o esglésies, perquè a diferència del catolicisme, no hi ha una única església protestant: luterans, presbiterians (també anomenats calvinistes o reformats), anglicans (o episcopalians), metodistes, baptistes i assemblees de germans.

Totes elles tenen les seves singularitats, però més enllà de les caricatures de que no tenen Sants, no es confessen, que els pastors es poden casar i que no veneren a Maria, hi ha un principi que les caracteritza a totes: sola gratia, sola fide, sola scriptura.

O sigui: que la fe no s'aconsegueix amb bones obres sinó per la gràcia de Déu (sola gratia), que n'hi ha prou amb la fe per tenir la salvació (sola fide), i la centralitat de la Bíblia (sola scriptura).

Aquestes són les denominacions històriques del protesantisme, que es van configurant entre el segle XVI i al segle XIX, i que a Catalunya són:

– L'Evangèlica de Catalunya, que agrupa a comunitats de tradició metodista i reformada i que forma part de l'Església Evangèlica Espanyola.

– L'Església Espanyola Reformada Episcopal, amb un lloc de culte a Catalunya, la centenària Església de Crist de Sabadell.

– La Unió d'Esglésies Baptistes de Catalunya, que forma part de la Unió Evangèlica Baptistes d'Espanya.

A elles, cal afegir la Federació d'Esglésies Evangèliques Independents, que agrupa a diferents comunitats baptistes i de germans autocèfales, i que es va constituir a finals dels anys 50.

Els 'avivaments'

A partir de finals del segle XIX, apareixen diferents grups, sobretot a Amèrica del Nord, en els anomenats 'avivaments': uns posen l'èmfasi en què la fi del món s'aproxima, amb un component mil·lenarista.

Entre aquests grups, hi ha les esglésies adventistes, que fan els cultes el dissabte i no el diumenge (per això s'anomenen Adventistes del Setè Dia, ja que coincideixen amb els jueus en santificar el dissabte) i que posen un especial èmfasi en la salut i l'higienisme, quelcom que fa cent anys era molt innovador.

El pentecostalisme agrupa tot un seguit de moviments que neixen al món anglosaxó a principis del segle XX. A diferència de les denominacions històriques, no hi ha una única església pentecostal. Són més aviat tot un seguit de comunitats locals, poc organitzades i normalment independents entre sí.

Posen l'accent en l'Esperit Sant i d'aquí el seu nom, fent referència a la Pentecosta, el dia de la vinguda de l'Esperit Sant sobre els primers apòstols de Jesús, fet que s'exposa en el llibre del Fet dels Apòstols. Tenen elements que els singularitza de les esglésies protestants tradicionals com ara curacions, actes multitudinaris, l'ús de la ràdio i la televisió per evangelitzar.

La irrupció del pentecostalisme ha revolucionat el mapa religiós a nivell internacional: en poques dècades, a Catalunya i a la resta de l'Estat s'han consolidat com el nucli numèricament més nombrós del panorama evangèlic; però també és complex d'abordar-lo, per la seva disgregació: Assemblees de Déu, Església de les Bones Notícies, les Esglésies de Filadèlfia, Església de la Bíblia Oberta, l'Església Pentecostal Unida o les Esglésies Betània, de les que hem parlat al principi d'aquest article.

A aquestes, cal sumar-hi les esglésies carismàtiques, comunitats que s'estructuren al voltant d'un pastor, amb forta personalitat, una figura que per a alguns s'assimila a un gurú o a un telepredicador.

Darreres incorporacions

En els últims anys també s'han estès a Catalunya famílies del protestantisme històric que a diferència d'anglicans, metodistes, germans i baptistes, no havien arribat al nostre país a finals del segle XIX, sinó recentment, com ara:

– Els quàquers: oficialment, la Societat d'Amics, un grup religiós que combat profundament les desigualtats i que van fer una àmplia tasca social durant la Guerra Civil i la postguerra.

– Els mennonites, que es diuen així per Meno Simons, un sacerdot catòlic holandès que va abandonar el catolicisme el 1536 i que van constituir l'”ala radical” de la Reforma, defensant la separació entre Església-Estat, la no-violència i l'objecció de consciència.

– Els unitaris universalistes, l'origen dels quals són les tesis antitrinitàries de Miquel Servet i d'aquí el seu nom: unitaris.

– L'Exèrcit de Salvació, que va néixer a Regne Unit a finals del segle XIX i té una estructura similar a la d'una milícia, amb uniformes i càrrecs com el de general, i que posa èmfasi en els sectors més desfavorits de la societat.