"La pobresa del nostre veí ens ha de fer caure la cara de vergonya"

(Càritas Salt) En Paco Pardo s’acomiada després de dotze llargs anys exercint diferents responsabilitats a Càritas de Salt. Ha seguit molt de prop el creixement de Càritas i l’evolució de la població de Salt i de les seves necessitats. Ara, volem compartir algunes de les seves reflexions, manifestades en una llarga entrevista mantinguda amb ell.

Ha influït en tu, d’alguna manera, el fet de que els teus pares emigressin a Catalunya?

Eren moments difícils per la família del meu pare, com moltes que vivien a Andalusia. El meu pare, com molts d’altres, estava cansat de viure sempre sota del paraigües del “señorito”. Ell sempre me n’ha parlat d’aquella classe de persones. Inclús, a dia d’avui, quan encara li preguntes, sents que té una sensació agredolça d’aquella època. Ho van passar malament. Decidir venir a Catalunya per ell, i més tard per la meva mare, va ser una alliberació. Parlant amb els meus pares, vaig entendre que no es decideix emigrar per gust, que sempre hi ha una raó, un motiu.

Com va ser que iniciessis el teu treball en el reforç escolar?

Quan vaig acabar la carrera, vaig estar uns tres o quatre anys pluriempleat i anava a fer reeducacions com a psicòleg a l’escola de Vilarroja. Em relacionava bé amb la mainada i vaig conèixer una professora que em va dir si volia treballar a Càritas i presentar-me a la selecció de tècnic de reforç a Càritas Sant Cugat de Salt.

Quines dificultats s’observen en l’aprenentatge dels nens i nenes que acudeixen al reforç escolar?

Quan vaig arribar a Càritas, la immigració es començava a visualitzar als carrers de Salt. Les escoles es van omplir de nens i nenes que venien reagrupats. Per tant, treballàvem, sobretot, la lecto-escriptura a través del joc, la cohesió i relació amb altres nens i amb els voluntaris. El SIE va jugar un paper molt important en l’acolliment d’aquells nens i encara ho fa.

Quina repercussió té la inestabilitat laboral i les mancances econòmiques en el rendiment escolar dels nens?

Sóc molt crític amb les etiquetes, pobresa infantil, pobresa energètica...Sembla com si els pares no existissin. Són pobresa les situacions de risc d’exclusió de tota la família. Si un nen és pobre, el seu pare també ho és, i la seva mare i els seus germans. A nivell escolar, si el nen no s’alimenta bé, es tradueix en falta d’atenció, desmotivació... Tot i que avui dia, els mestres estan fent molt bona tasca i segurament molta contenció emocional a l’escola.

Quines són les necessitats que solen presentar les persones que acudeixen a Càritas?

Sobretot volen parlar del seu problema, de com se senten. Busquen solucions per redreçar la situació socioeconòmica que pateixen i no només volen desfogar-se. De vegades, els has d’ajudar a definir la demanda. Falta de feina, ingressos inestables, deutes de llum, gas , aigua, persones malaltes que no poden pagar-se la medicació... Aquesta és la raó per la qual el Servei d’Acollida té tanta importància. Detectem necessitats, valorem intervencions, situacions, decidim...

Arribarà un moment que totes aquestes persones desfavorides podran viure i conviure d’una manera normal a la nostra població?

L’objectiu de tot municipi, ciutat, poble, és que la seva gent visqui amb dignitat i que els seus mandataris parlin amb coherència, fermesa i molta responsabilitat. La pobresa del nostre veí ens ha de fer caure la cara de vergonya. La convivència i la cohesió són la base d’una bona entesa.

Pot ser una dificultat la pluralitat de llengües, religions, cultures, hàbits... a l’hora de la convivència?

No, sempre és un enriquiment. No ho hem de veure com una anomalia. Nosaltres, a Catalunya, som com som gràcies aquesta fusió de cultures, llengües i religions. Tot gran poble és el resultat de la barreja, de l’intercanvi, de l’anar i venir de les persones de tots els racons. Sinó que preguntin als EEUU si les migracions han empitjorat o enriquit la seva nació.

Quines característiques creus que aporten els nouvinguts?

Una persona que emigra del seu país, que deixa temporalment enrere la família, amics, paisatge i cultura, per mi és un heroi, un heroi real. El nouvingut aporta dinamisme, vida, somni, esperança, novetat. Que hi ha problemes? Abans que vinguessin també hi havia problemes de convivència en algunes escales, o conflicte entre persones que pensaven de manera diferent. No crec que l’immigrant aporti problemes, en tot cas permet visualitzar i posar sobre la taula problemes que estaven soterrats, que ningú coneixia i que afecten moltes famílies.

Ha augmentat el nombre de persones autòctones que també han d’acudir als serveis de Càritas?

Sí, sobretot a partir de 2010, comencen a apropar-se moltes famílies autòctones que fins ara havien sobreviscut amb un subsidi, una ajuda o el recolzament familiar. Hi ha, també, famílies de classe mitjana. Persones que fa tan sols 1 any o 2, treballaven, gaudien de la vida. Per algunes d’aquestes famílies anar a demanar aliments els sembla una vergonya. Són situacions i moments una mica humiliants i que han d’aprendre a gestionar, però finalment, les acaben acceptant.

Descobreixen la solidaritat, també, les persones que s’han beneficiat del Servei d’Acollida i han pogut millorar les seves condicions personals?

I tant! Actualment al nostre equip de voluntaris hi ha persones que han estat atesos per l’acollida, pel SOL... Es molt gratificant veure que les persones que en algun moment han estat en situacions de pobresa, després tenen ganes d’ajudar les persones que pateixen el mateix que ells van patir. Penso que amb la nostra feina, també inoculem el virus de la solidaritat. Potser és un dels objectius de Càritas..., fer comunitat, que tots ens ocupem de tots i que ningú es quedi enrere.

A nivell de carrer de vegades s’afirma que els immigrants “s’emporten” tots els ajuts socials, passant per davant de les necessitats dels autòctons. ¿Què els diries a aquestes veus?

Que s’equivoquen. Actualment, a Catalunya, la immigració representa un 15% de la població. Tots han passat per S. Socials, per Càritas...? Ho dubto. La persona d’origen immigrant vol treballar, no vol dependre de ningú, vol guanyar-se la vida com qualsevol altra persona. La gent que criminalitza la immigració i que utilitza el rumor gratuït, necessitaria fer memòria històrica. Segurament, molts tenen en el seu arbre genealògic un pare, un oncle o un avi que hagut d’anar d’un lloc a un altre per guanyar-se la vida.

Està a l’alçada de les circumstàncies l’actuació de l’Administració pública davant d’aquesta situació de pobresa que ens envolta?

A mi m’agrada separar la política de les persones que estan treballant en els serveis socials i que estan lluitant contínuament per ajudar les persones. Això jo ho he vist i ho visc diàriament. Els treballadors d’atenció primària tenen una feina molt dura, i més avui dia quan els recursos que tenen per ajudar les persones i famílies són retallats amb impunitat. Càritas fa un paper de col·laboració i de suport a aquesta feina i ells, com a tècnics, també valoren molt la nostra feina. Els polítics de l’Administració pública necessitarien trepitjar més el carrer per respondre a les necessitats de les persones. La política hauria de ser més sensible, més efectiva, i donar el suport i els recursos necessaris perquè el treballador social pogués fer la seva feina.

El fet que Càritas sigui un organisme de l’Església, ha condicionat mai el teu treball professional?

No, no ha sigut mai cap obstacle ni barrera per realitzar la meva feina. Crec que l’Església té molta sort de tenir Càritas. Càritas representa tolerància, diversitat, voluntariat, atenció a les persones. Hi ha voluntaris i tècnics d’altres religions i tots atenem, igualment, tothom que ens demana escoltar-lo. Crec que he estat i estic en una entitat oberta a les persones, i sensible a la realitat que es viu avui dia al carrer.

Enmig de tots els organismes que atenen les mancances socials de la nostra societat, Càritas hi aporta una actuació diferenciada?

Tots anem al mateix vaixell i Càritas aporta el seu granet de sorra diari a les situacions de pobresa. La nostra mirada a les persones és la d’acollir, atendre, acompanyar. Des del punt de vista que som una família mixta de tècnics i voluntaris, crec que això ens fa ser un xic especial, i fa participar la comunitat en l’atenció a les persones.

Quin paper juguen el voluntaris dintre de Càritas?

Són l’ànima de Càritas, el perquè, l’essència. Sense un equip de voluntaris tots els projectes són impensables. El voluntari dóna a la intervenció social aquell toc d’humanitat que evita la pura tècnica i la fredor de les metodologies. La tècnica ha de ser-hi, però, a Càritas, la presència del voluntariat fa que una part de la comunitat hi estigui present, i lluiti, també, contra les injustícies socials. Treballar en equip és l’essència de Càritas.

Quina valoració en fas de tot aquest teu període de temps al capdavant de la coordinació i del Servei d’Acollida?

He fet el que he pogut, però sobretot ho he fet amb molta il·lusió, amb un idea clara que la unió fa la força. Treballar en equip és l’essència de Càritas. Com a coordinador, he tingut la gran sort de tenir tres presidents, en Pere, la Montse i l’Eva, que m’ho han fet molt fàcil, m’han donat marge per poder decidir, han confiat al 100% en la meva gestió, i això s’agraeix. Moltíssimes gràcies. I què dir dels voluntaris, són molts noms... us porto al cor!

Per altra part, a Acollida, amb les persones que he pogut atendre (unes 2.500 en 12 anys), he après més que amb tots els llibres que he pogut llegir. La nostra feina no és fàcil, no és només escoltar, has de saber assumir certes responsabilitats: És perillós dir-li a una persona “tranquil·la, jo et solucionaré el teu problema”, cal anar amb compte. Nosaltres som una estació més on s’atura la persona que fa camí.... i, cada vegada, aquestes persones són més participants i responsables dels seus processos.

I que ningú es pensi que en Paco s’ho ha fet tot sol. Només puc donar les gràcies pel recolzament que sempre he rebut de tots els tècnics i tècniques amb qui m’he coordinat. I no puc deixar de parlar, també, de la relació amb els altres agents socials, de Serveis Socials, del CAP i de les entitats i associacions, amb les quals he tingut la gran sort de coincidir (Sergi, GRAMMC, Creu Roja...).

I, finalment, diria a la gent de Càritas Salt, que ànims, que hem de seguir atenent les persones, i que estic molt orgullós d’haver treballat amb tots, i que no me’n vaig, que em tindran molt a prop i sempre poden comptar amb mi.