Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri – CR) El mandat del cardenal Antonio María Rouco arriba al final. Aquest dies el papa i el Vaticà està prenent les mides a l’episcopat espanyol en la visita “ad limina” i el dilluns 13 comença l’assemblea de la Conferència Episcopal que escollirà nou president. Aquest final de mandat queda retratat com un final d’etapa en el llibre El fin de la era Rouco que acaba de publicar Juan Rubio, capellà, periodista y director de la revista Vida Nueva.

“No va entendre mai ni a l’Església ni a la societat catalana encara que passes els estius a Tortosa”, conclou en el llibre quan parla de la relació de Rouco amb Catalunya. Malgrat la mala premsa que Rouco ha tingut per a molts sectors de l’Església catalana, Rubio matisa a CatalunyaReligió la seva influència: “el que li he detectat és una certa desafecció cap a Catalunya y una certa ironia”. Explica que en molts casos Rouco no ha pogut intervenir com voldria.

Com exemples posa la seva actitud davant d’actes com la consagració de la Sagrada Família o el lliurament del premi al cardenal Bertone a Barcelona, “aquella cara de ‘me’n vaig tan aviat com pugui’”. O més rellevant quan recorda que “Ureña no era el candidat de Rouco a Barcelona per substituir a Carles; era el candidat del PP”, un fet que revela el mateix president Aznar en les seves memòries.

La unitat d’Espanya

Juan Rubio situa a Rouco en “l’imaginari col·lectiu que comparteixen el 80% de bisbes y de catòlics espanyols respecte la qüestió catalana” i que en tot cas el seu pecat ha estat “no voler aprendre, com era la seva responsabilitat”. Participa “del problema que tenim a Espanya que ni s’entén ni es vol entendre el tema català”. També recorda que quan Rouco era arquebisbe a Santiago tenia al seu voltant sectors galleguistes i que va participar en la redacció d’alguns dels documents més interessants de Conferència Episcopal Espanyola com “Cristianos en la vida pública”.

Respecte Catalunya, creu que l’error de Rouco ha estat insistir els darrers anys en la qüestió política. El cardenal sempre ha cregut que “l’Església a Catalunya atenia més a temes nacionalistes que a la increença de la que parlen les estadístiques”. Però remarca que “darrera del document sobre la unitat d’Espanya com a bé moral hi havia els cardenals Cañizares, Sebastián y Estepa; no Rouco”.

I encara un factor més important: “El que ha molestat al cardenal Rouco, i ho ha dit moltes vegades, és el pont romà de l’Església catalana”. És a dir, la via directa amb Roma que han tingut els cardenal Carles i Sistach, “que no han fet tàndem amb Madrid”. Això, i el pes històric de Tarragona i Barcelona, és el que explica que no sempre li hagin sortir bé “les seves gestions per tenir bisbes afins a Catalunya”.

El poder de Rouco

El llibre de Juan Rubio descriu amb tots els detalls els diversos mecanisme que ha utilitzat Rouco durant 20 anys per implantar la seva línia eclesial a tot Espanya. Les terminals mediàtiques, les relacions polítiques, el control de la vida religiosa o del mapa episcopal, són alguns exemples. Revelacions imprescindibles sobre com ha funcionat l'Església a Espanya els darrers anys.

Però Rubio insisteix que “Rouco ha tingut el poder que li ha volgut donar Roma, i ha estat fidel al que se li ha demanat”. Ha respost a l’encàrrec que Joan Pau II li va fer d’intervenir contra el laïcisme i per afirmar la presència de l’Església a Espanya. Com diu la portada: "El cardenal que va apostar per l'Espanya catòlica".