Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(David Casals –CR)Del 25 de enero de 1939 al 16 de octubre de 1942! Cuarenta y cuatro meses y medio en Francia! Fui allí para unirme a mi familia y con propósito de regresar a España con los míos a las pocas semanas, pero las circunstancias desviaron por completo mis planes. ¿Fue designio del Señor?”.

Així ho llegim a les memòries de Joan Capó, pastor metodista i mestre, coincidint amb el fet que aquests dies es commemora el 75è aniversari de la caiguda de moltes poblacions catalanes en la Guerra Civil (1936-1939), presentada pel règim com una 'Creuada' a favor de la unitat nacionalcatòlica de l'Estat. 

L'hivern de 1939 s'iniciava un període de repressió i clandestinitat per a les esglésies evangèliques de Catalunya, especialment intens fins el 1945, però que va continuar molts anys més, amb major o menor intensitat. 

La situació del protestantisme català era en aquells moments molt delicada: molts pastors i mestres de les escoles evangèliques van haver d'exiliar-se, els temples es van tancar i precintar, en la gran majoria de localitats catalanes els cultes s'havien de celebrar de forma clandestina a les cases dels fidels i no es permetia cap mena de manifestació externa de la fe protestant.

Els llocs de culte van poder reobrir després de la Segona Guerra Mundial; en canvi, les escoles evangèliques que hi havia a Catalunya no ho van tornar a fer mai més. La infermeria evangèlica, antecessor de l'actual Hospital Evangèlic, situat al carrer de les Camèlies, va aconseguir romandre obert tot i que el règim va intentar clausurar-lo, gràcies al suport dels consolats estrangers.

La militància dels cultes domicialiaris

Davant del nou context, els fidels havien de prendre tota mena de precaucions en els cultes domiciliaris: els himnes –tan característics en la tradició protestant– no es cantaven, sinó que es llegien, per no despertar sospites entre els veïnat. 

Malgrat el context, molts dels assistents encara recorden l'actitud de militància, compromís i fidelitat que van demostrar. No es feien reunions superiors als 20 assistents, ja que aquesta xifra requeria de l'autorització del governador civil. 

Fins i tot van sorgir iniciatives com el 'Sermó per correu' del pastor baptista terrassenc Samuel Vila, un incansable lluitador a favor de la llibertat religiosa, i impulsor entre moltes altres iniciatives del segell editorial en castellà evangèlic més important del món: l'editorial Clie

El règim no va escatimar esforços a l'hora de controlar i perseguir els protestants. A més d'actuacions en contra de cultes i altres, hi ha casos documentats en què es va recórrer a infiltrats a les comunitats, com posa de manifest l'historiador Federico Vázquez Osuna en el llibre Les esglésies evangèliques històriques de Barcelona. 1878-1978

També recull com fou aquesta repressió del règim en contra dels protestants, un article que aquesta setmana publica la revista El Temps escrit per Josep Lluís Carod-Rovira, expresident d'ERC i ara director de la càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra .

Al 1945 es va iniciar una tènue tolerància, amb l'aprovació per part de l'Estat del Fuero de los Españoles, que assegurava: “Nadie será molestado por sus creencias religiosas, ni por el ejercicio privado de sus cultes”. Tot i això, els atacs contra els protestants continuaren fins ben entrada la dècada dels anys seixanta.

Fotografia: Destrosses a l'Església evangèlica baptista de Figueres, que fou assaltada, com tantes altres, durant la nit del 6 al 7 de març de 1948. Font: Arxiu Gràfic Documental Evangèlic / F. Vázquez Osuna, 'Les esglésies evangèliques històriques de Barcelona'. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2011.